Què és el totalitarisme?

El totalitarisme és l’antítesi de l’estat de dret. Els trets fonamentals del liberalisme clàssic -la separació de poders, el pluralisme polític, les institucions representatives, les garanties constitucionals d’algunes llibertats individuals essencials- són totalment negades pels totalitarismes.

Els totalitarismes feixistes són fills de la modernitat, pretenen mobilitzar la societat de masses, urbana i industrial. Necessiten les masses que sotmeten i enquadren en el mateix moment que les mobilitzen. Les masses desenvolupen un paper ornamental, ben il·lustrat per les imatges de les desfilades feixistes i nazis filmades pel lstituto Luce o per la gran cineasta alemanya Leni Riefenstahl. En el feixisme les masses han de constituir-se en comunitat, fondre’s en un sol col·lectiu -el poble, la nació, la raça- sota les promeses d’un líder.

Els totalitarismes tendeixen a suprimir fronteres entre l’estat i la societat. Dit d’una altra manera, postulen l’absorció de la societat civil i l’individu, fins la seva anul·lació en l’estat. El totalitarisme és l’estat omnipotent que anul·la mitjançant la violència i la propaganda, la pluralitat política, el debat i el conflicte ideològic.

Els totalitarismes del segle XX però, no estaven divorciats amb la ciència, la tecnologia i altres elements de la modernitat. El camp de concentració representa la fàbrica i l’administració racionalitzades, l’organització fordista del treball al servei de la ideologia social-darwinista de l’antropologia racial i l’eugenèsia, les càmeres de gas.

Les diferències entre el nazisme i l’estalinisme

Si bé la fàbrica (Gulag) i l’administració racionalitzada i fordista del treball era un tret comú de l’estalinisme amb el nazisme, a diferència d’aquest, el Gulag soviètic no estava al servei de l’extermini racial, sinó del càstig a aquell considerat dissident polític o enemic de classe. En el cas de l’estalinisme tot i que nombrosos presos van morir, sobretot a causa de condicions de treball molt dures del Gulag, no tenia com a objectiu l’extermini planificat d’una ètnia o religió concreta, com els jueus o els gitanos en el cas dels camps d’extermini nazis.

El nazisme i el feixisme italià proclamaven obertament la crítica i la voluntat de destruir el llegat de la il·lustració, en canvi, l’estalinisme es proclamava com hereu de la Revolució Francesa, aquesta havia acabat amb l’antiga aristocràcia i amb la victòria de la burgesia com a classe dominant, i l’estalinisme acabaria amb la burgesia decadent i amb la victòria del proletariat, l’estalinisme es venia com una idea de progrés. Clar que tot aquest discurs, només era teòric, ja que existia una nova classe dominant privilegiada per sobre del proletariat, la burocràcia del partit-estat.

A part d’aquestes diferències entre ambdós sistemes, n’hi ha moltes més:

–L’estalinisme provenia d’una revolució, el nazisme havia arribat al poder per la via electoral, gràcies a les elits tradicionals i s’havia transformat en una dictadura mitjançant una “revolució” des de dalt.

–L’estalinisme va durar pràcticament tres decennis (1924-1953), un cop mort Stalin, s’ iniciava així amb Khruxov un procés de desestalinització i de fi del culte a la personalitat. El sistema soviètic es mantindria fins el 1991, el nazisme s’aniria radicalitzant fins a accelerar “la solució final” al veure que perdia la guerra, va ser derrotat pels aliats (sobretot per l’esforç de guerra soviètic, però també gràcies a les victòries dels aliats, com per exemple l’important paper de l’aviació de la RAF britànica i el descobriment del radar, i finalment l’entrada dels EUA a la guerra); després d’estar dotze anys al poder (1933-1945).

–L’estalinisme es basava en una economia nacionalitzada, planificada i centralitzada, el nazisme continuava rebent el suport de les gran elits alemanyes i dels grans monopolis industrials.

-L’estalinisme amb la col·lectivització dels kulaks i amb una industrialització forçosa planificada va passar en pocs anys  de ser un país bàsicament agrícola a produir també un gran volum d’indústria pesada, del plàstic i química, part de la indústria pesada per tal de fer front a la guerra (amb tots els costos humans i ecològics que va suposar aquesta transformació forçosa i dràstica). En canvi, Alemanya mantenia les seves grans empreses, amb molt més pes lògicament per la indústria de guerra, però només va tenir una economia fins a cert punt planificada, durant la II Guerra Mundial.

-L’estalinisme realitzava un discurs emancipador, universalista i humanista; en canvi l’ Alemanya nazi un discurs nacionalista expansionista, orgullós de la seva raça i que deformava la ciència i la biologia per afavorir els seus postulats racials.

I sobretot la diferència que considero més important: La violència estalinista tenia una naturalesa social i política, plantejada per transformar les estructures socioeconòmiques del país, la col·lectivització i industrialització ràpida d’aquest i en enquadrar la població dins el sistema mitjançant el terror. En canvi, la violència nazi no era majoritàriament contra els propis alemanys, exceptuant dissidents, homosexuals, testimonis de Jehovà, o disminuïts mentals o físics (a aquests dos últims se’ls hi aplicava l’eugenèsia, per considerar-los una degeneració de la raça ària i una despesa per l’estat), sinó contra els no-aris, especialment els jueus, però també contra altres pobles com els gitanos. El Gulag estava construït per castigar i produir, en canvi alguns camps d’extermini com Madjanek o Auschwitz no foren creats únicament perquè hi treballessin presos, sinó com a fàbriques de mort.

Pel que fa els morts d’ambdós règims. La xifra de consens que s’acostuma a donar de l’extermini nazi és d’uns 6 milions de persones. Pel que fa a l’estalinisme, hi ha una guerra de xifres que oscil·la entre els 4 i els 20 milions de morts o fins i tot 30 milions com l’historiador britànic anticomunista Robert Conquest. La xifra de 20 milions o més altes, acostumen a ser defensades per historiadors liberals i anticomunistes, com per exemple els de El libro negro del comunismo (editat per l’anticomunista Stéphane Courtois amb traducció de César Vidal…). El 1989 Gorbachov va ordenar a l’historiador rus Zemskov realitzar un recull de tota la repressió estalinista, aquest va accedir als arxius del Ministeri de l’Interior i de la policia d’estat i va calcular que durant el moment del “gran terror” estalinista de 1937 a 1938 es van detenir 2,5 milions de persones i afusellar a 800.000 per motius polítics, 600.000 van morir a la presó, així doncs la xifra total seria de 1,4 milions de víctimes. Les víctimes de la gran fam soviètica de 1931-33, sobretot a Ucraïna (“holodomor”), anirien de 2 a 6 milions. Els morts de l’holodomor son complicats de calcular, ja que molts van tenir lloc en zones rurals aïllades.

Sense menysprear la gravetat de les víctimes del nazisme i l’estalinisme, no s’ha d’oblidar que el capitalisme fou també responsable del colonialisme i l’esclavitud, i que les democràcies liberals continuen causant guerres per interessos econòmics i geo-estratègics o importen productes fabricats en condicions d’esclavitud, entre altres. Tampoc és el sistema més just que diguem, sinó segurament el que mata més subtilment.

El prestigi de la Unió Soviètica estalinista contra el feixisme, la dificultat dels intel·lectuals a denunciar el totalitarisme soviètic

A partir del 1935 amb la política del Komintern dels Fronts Populars, es realitza una crida a la unitat per vèncer l’enemic comú feixista, la crítica dels intel·lectuals comunistes i d’esquerres a l’estalinisme es feia així més complicada, ja que la Unió Soviètica era una aliat indispensable contra les dictadures de Mussolini, Hitler i Franco.

Pocs van ser els intel·lectuals i militants comunistes que van atrevir-se a criticar la Unió Soviètica estalinista. La Unió Soviètica era vista com la única esperança contra el feixisme, amb un missatge emancipador i universal per la causa de la classe treballadora. La Unió Soviètica a més havia assolit un gran prestigi després de la II Guerra Mundial, era el país que havia deixat més vides al front per derrotar el nazisme, 20 milions de morts, amb victòries èpiques com la de Kursk o Stalingrad.

Cal no oblidar l’adhesió al feixisme de les forces liberals italianes: la monarquia, la burgesia i part de la cultura o els elogis de Churchill i els liberals americans a Mussolini fins la invasió de Etiòpia. Les elits alemanyes actuaren igual que les italianes, la burgesia prussiana va desmantellar la democràcia de Weimar deixant el país a les mans de Hitler. Per últim, recordar que la Unió Soviètica va ser l’únic país que va donar ajuda bèl·lica a la República, una ajuda que es va pagar molt cara: Més poder pel PCE i el PSUC, govern de Negrín, l’assassinat d’Andreu Nin, atac a les col·lectivitzacions anarquistes, les txeques. Al cap i a la fi però, fou l’únic país que va ajudar la República (a part de l’ajut de Mèxic, que era més a nivell diplomàtic), mentre les democràcies liberals es feien les sordes i miraven a una altra banda per por a que una revolució es pogués estendre o s’establís un govern comunista sota control de la URSS. Per tant, per bona part de la classe treballadora i intel·lectuals d’esquerres era de més fiar la Unió Soviètica lluitadora i vencedora front el feixisme, que el partits i les democràcies liberals que en un principi havien facilitat la instauració dels règims feixistes i s’havien desvinculat de la Guerra Civil espanyola.

Tot i aquest ambient de difícil unió entre l’antifeixisme i l’antiestalinisme que feia complicat criticar el règim estalinista, sense ser acusat d’anticomunista; es van donar algunes excepcions entre els exiliats comunistes i intel·lectuals d’esquerres que es van atrevir a criticar el règim soviètic: els surrealistes europeus que el 1936 van criticar els processos de Moscou, els intel·lectuals de la Partisan Review influenciats per Trotski o escriptors com George Orwell o Albert Camus.

---

El totalitarismo, Enzo Travero. Hª de un debate. Universidad de Buenos Aires, 2001

El siglo soviético, ¿qué sucedió realmente en la Unión Soviética?, Moshe Lewin. Crítica, 2001

De Munich a Auswitch, Ferran Gallego. DeBolsillo, 2016

Holodomor: el genocidio olvidado. Euronews. Última actualización: 22-11-2013 <http://es.euronews.com/2013/11/22/holodomor-el-genocidio-ignorado>

Todos los muertos de Stalin, Rafel Poch. París, La Vanguardia, Internacional. Actualizado, 19-12-2018 <http://www.lavanguardia.com/internacional/20010603/53596492212/todos-los-muertos-de-stalin.html>

Una explicación histórica del stalinismo. Los muertos de Stalin, Pepe Gútierrez-Álvarez. Rebelión. 17-07-2008 <http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68973>