La distòpia relata mitjançant la ciència ficció possibles societats futures no desitjables, caracteritzades per la seva alienació moral, el control i càstig a les emocions humanes, regides per la homogeneïtat i el pensament únic. El terme distòpia prové de l’antagonisme amb l’obra de Thomas More anomenada “Utopia” (1516) per descriure la societat ideal a la qual aspirava.

Les distòpies van aparèixer a la primera meitat de segle XX i pretenien alertar-nos del futur que podrien portar algunes de les tendències presents, per exemple: el desenvolupament capitalista amb la societat de consum i l’alienació de la feina que suposava la cadena de muntatge, els perills de la cursa armamentística nuclear, la fe acrítica en la tecnologia, o la manipulació dels mitjans de comunicació i la publicitat, al donar més valor a la imatge i l’espectacle que a analitzar el contingut.

La trama argumental acostuma a començar amb un protagonista principal que li ocórrer un fet vital (fortuït o no) que provoca que descobreixi el veritable funcionament del món on viu, es rebel·li contra ell, i en alguns casos fins i tot acabi liderant la resistència. Malgrat el seu caràcter pessimista, en moltes de les distòpies, hi ha un grup de resistents que s’oposen al sistema i viuen o intenten viure al marge , com ara els homes salvatges a Un món feliç (Aldous Huxley) o els homes-llibre a Farenheit 451 (Brad Bradbury). Els dissidents deixen entreveure un petit raig d’esperança en les societats totalitàries i homogènies que descriuen les obres.

Nosaltres (Ievgueni Zamiatin) i Aelita, 1924 (Jakov A. Protazanov)

Novel·la publicada el 1924 a Estats Units, ambientada en una societat futura on l’estat controla totalment a la població. La novel·la narra el diari personal de D-503, el constructor d’una nau espacial que ha de portar la raó a tot l’univers. Però s’enamora, i l’amor és perseguit ja que suposa rebel·lió i llibertat. D-503 viu a la ciutat de vidre i acer de l’Estat Únic que està separada per un mur infranquejable del món salvatge, on la vida i els homes nòmades viuen al marge de les dures regles de la ciutat-estat. La ciutat és governada per un únic home “El Benefector” i els homes li deuen total obediència, els humans ja no tenen noms i cognoms sinó que se’ls identifica mitjançant un nombre, vesteixen igual i mengen el mateix (nafta), treballen i fan la seva vida en estrictes horaris fixos, no tenen cap tipus de privacitat ja que viuen en edificis de vidre, i el “jo” ha estat prohibit i substituït pel “nosaltres”. Les relacions sexuals estan regulades pel Departament de Qüestions Sexuals . Els fills que neixen passen a ser propietat de l’Estat Únic.

Nosaltres és una crítica al nou estat bolxevic sorgit de la revolució de 1917, l’autor, Ievgueni Zamiatin, va viure la revolució russa i es va desil·lusionar amb ella al veure la repressió i la manca de llibertat del nou govern, va ser empresonat pels bolxevics el 1922, el 1906 ho havia estat pel règim tsarista. La novel·la Nosaltres va ser prohibida a la Unió Soviètica i no es va permetre publicar-la de nou fins el 1989.

Per contra, la pel·lícula muda Aelita, també de 1924 , adaptació d’una novel·la d’Alexei Tolstoi, parent llunyà de Tolstoi, celebra la revolució bolxevic, i l’expandeix fins a Mart. L’acció es manté paral·lela entre Rússia i Mart. Aelita, la reina de Mart, farta de viure sota el règim tirànic del seu pare, llança una crida de socors a la Terra. L’enginyer Loss, el soldat Gusser i un comissari, van a ajudar-la, i li transmeten l’ideal revolucionari. Aelita inicia un aixecament contra el seu pare, el rei del planeta vermell, amb l’ajuda de soldats i obrers (aquests a l’escoltar els ideals revolucionaris dels visitants humans, realitzen el símbol comunista amb una falç i un martell). però la pel·lícula també avisa que la revolució pot fracassar si la dirigeix la persona equivocada, Aelita només s’aixeca per enderrocar al seu pare i un cop guanyada la revolució amb la força dels obrers, ordena als soldats que se’ls emportin sota terra, i instaura una dictadura. La pel·lícula destaca per la seva bellesa visual, on trobem el constructivisme, el model de societat socialista ideal i les formes geomètriques.

Un Món feliç (Brave New World), 1932  (Aldous Huxley)

Un món feliç ens situa al Londres de l’any 2540 (en el llibre 632 dF, després de Ford), en una societat perfecta, feliç, o això sembla… En aquesta societat s’ha eliminat la conflictivitat social gràcies a la divisió genètica de la humanitat en quatre classes: Alfa, Beta, Gamma i Delta. Els Alfa són els més bells físicament i superiors a nivell intel·lectual, i ocupen els llocs de govern. Els últims, els Delta, s’encarreguen dels treballs més pesats. Cap classe inferior als Alfa, considera la possibilitat d’ascendir a una classe superior, ja que des del naixement se’ls ha inculcat uns patrons conformistes.

El matrimoni i la parella estable no existeixen, l’intercanvi sexual amb diferents parelles i les orgies són vistes com una cosa normal, i recomanable per a la salut física i mental. Els anticonceptius són obligatoris i les dones ja no pareixen nadons, sinó que aquests neixen mitjançant tècniques de reproducció artificial. Com a Farenheit 451   de Brad Bradbury, tampoc hi ha llibres, perquè està prohibida tota expressió que pugui posar en dubte el sistema de valors dominant.

1984 , 1949 (George Orwell)

George Orwell a 1984  no només fa una crítica a l’estalinisme, sinó també al perills que pot portar un capitalisme sense oposició. A 1984   els membres del Partit Interior, els privilegiats, són conscients del seu paper coercitiu dins el sistema i de la necessitat de manipular la informació per sotmetre a la resta de la societat mitjançant la propaganda i la prostitució de les paraules: “La Guerra és pau”, “La llibertat és esclavitud”, “La ignorància és força”. Prostitució de les paraules que també es va produir després dels atemptats de l’11-S als EUA i altres atemptats en països europeus, com l’ 11M a Madrid, on els EUA i els seus aliats europeus van justificar les intervencions militars a l’estranger -Irak, l’Afganistan, Síria-, per “garantir la pau” o “defensar la democràcia i la llibertat”, Quan s’ha demostrat que el règim de Saddam Hussein no tenia armes de destrucció massiva, i el Baasisme de caràcter laic del deposat Saddam Hussein a l’Iraq i de l’actual Al-Assad a Síria, tot i ser règims dictatorials, res tenen a veure amb el fonamentalisme islàmic, més proper a les petrodictadures de països aliats d’occident com Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs.

1984 ens presenta una societat totalment sota vigilància del “Gran Germà”; una crítica que també ens assenyala el present, on amb l’excusa de la seguretat hem anat acceptant un nombre major d’instruments de control, com càmeres de vigilància a la via pública (Londres seria la ciutat paradigma de la vídeo-vigilància), mòbils amb GPS, el rastre que deixem al navegar per Internet, o simplement la informació que vam deixar voluntàriament a les xarxes socials.

La “neollengua” orwelliana, on les paraules perden el seu sentit per poder manipular a la població, pot semblar-se al nostre actual submissió al llenguatge políticament correcte, on donem més valor a com parlem que a les nostres accions reals. Un altre element Orwellià és la “post-veritat” que representa el falsejament de la història i el present. La “neollengua” i la “posverita” van ser utilitzades descaradament a través de les xarxes socials a la campanya de Donald Trump a les eleccions presidencials,

1984 ha estat portada al cinema i a la televisió quatre vegades. Les tres primeres als anys 50, enmig de la Guerra Freda: CBS s Studio One: 1984 , 1953 (Paul Nickell) ; Sunday Night Play: 1984 , produïda per la BBC en 1954 (Rudolph Cartier); la nord-americana 1984 , 1956 (Michael Anderson) ; i l’última és “ 1984″  Nineteen Eighty-Four (Michael Radford) ,  estrenada el mateix any que el nom del títol.

A Sunday Night Play: 1984 , 1954 (Rudolph Cartier) , el motiu que sembla originar una societat totalitària és la por de la població a una guerra nuclear i la confiança en un govern fort que imposi seguretat i mà dura davant la delinqüència. El Partit Interior no és un cos social mogut per un propòsit sinó la representació del mal de la condició humana. Sunday night Play va tenir un gran èxit a la Gran Bretanya, amb set milions d’espectadors. Els britànics se sentien identificats amb les pors que mostrava l’obra , ja que Gran Bretanya es trobava després de la II Guerra Mundial endeutada, amb nombrosos conflictes socials i racials, que havien causat la victòria del conservadorisme amb Winston Churchill com a Primer Ministre el 1951; fet que va provocar encesos debats parlamentaris sobre la moralitat de l’obra.

La nord-americana 1984 de Michael Anderson es va realitzar en plena Guerra Freda i de la Caça de Bruixes anticomunista instigada pel senador republicà McCarthy, així que el film es limita a estereotipar el rival comunista de l’època. Anderson ens mostra un Londres en què els seus habitants vesteixen tots amb uniforme, caminen i parlen com robots, i obeeixen cegament al Gran Germà, mentre els seus dirigents viuen en luxoses mansions. Anderson a més vincula el comunisme amb el nazisme; els dirigents de el Partit Interior vesteixen amb un uniforme molt semblant al de les SS; durant els “Dos minuts d’odi”, on la població ha de mostrar el seu menyspreu cap als enemics i traïdors, mentre que l’orador que exalta les masses gesticula igual que el Ministre de Propaganda nazi Joseph Goebbeles. 1984 s’inscriu en la campanya anticomunista nord-americana, a l’igual que moltes altres pel·lícules de l’època , com “El Teló d’acer” The Iron Curtain , 1948 (William A. Wellman); The Red Menace , 1949 (RG Springsteen); I was Communist for the FBI , 1951 (Gordon Douglas); “Cita a les onze” Walk East on Beacon , 1952 (Alfred L. Welker); Xarxa Planet Mars, 1952 (Harry Corner) o la versió cinematogràfica i reaccionària de la novel·la “La Guerra dels Mons” , de 1953, dirigida per Byron Haskin. Una pel·lícula curiosa, amb un discurs anticomunista però més subliminal que altres pel·lícules amb el mateix objectiu, és “ La invasió dels lladres de cossos” Invasion of the Body Sanatchers, 1956 (Don Siegel), on unes estranyes baines copien i substitueixen els humans reals.

Els replicants tot i tenir el mateix aspecte físic que els homes originals, han anul·lat tota individualitat humana, no mostren cap tipus de sentiment, no pensen per si mateixos i actuen només col·lectivament i de la mateixa forma. Tampoc sabem si les llavors on estan creixent els lladres de cossos, provenen de l’espai o són obra d’algun humà, per tant. el missatge que dóna al públic és que hem d’anar amb compte amb tothom, ja que fins i tot un veí o un familiar podria ser un invasor de cossos, és a dir, un comunista.

La versió de l’any 1984 de Michael Radford , es va estrenar en un món més allunyat de l’obra d’Orwell, però guardava algunes similituds, com la divisió del món en blocs antagònics o la ferotge campanya anticomunista de Ronald Reagan, qualificant a la Unió Soviètica com l’ “Imperi del Mal” i reactivant la carrera armamentística. A Gran Bretanya es va iniciar la vaga dels miners que pretenia evitar el tancament i privatització de les explotacions, vaga aixafada per Margaret Tatcher que va iniciar les polítiques neoliberals de privatització. 1984, té un discurs subtilment antitatcherià, els membres de el Partit Exterior vesteixen uns monos de treball blaus desgastats molt semblants als dels miners, viuen amuntegats en apartaments de barris deprimits. Les pors de la Guerra Freda havien deixat de ser l’argument principal de l’obra, ara ho eren les conseqüències de les polítiques neoliberals sobre la població, l’individualisme dominant, i el menyspreu cap a les classes més baixes. A la pel·lícula no sabem si el “Gran Germà” existeix de veritat o és un mite, a l’igual que “Goldstein”, el seu antagonista de la resistència. En aquesta versió de 1984, el Partit Interior alimenta la desigualtat simplement per satisfer el Gran Germà.

Fareneheit 451 , 1953 (Ray Bradbury)

El seu títol es deu a la temperatura a la qual es creu que es crema el paper per eliminar-lo completament: 451 graus Farenheit, uns 433,2 graus centígrads. En un futur proper, la novel·la inicial era 1960, i que en les següents versions s’ha anat modificant, els llibres estan prohibits. Un grup especial de bombers s’encarrega d’entrar a les cases on es troben llibres, incautar-los i cremar-los. Bradbury ens mostra un món que va camí de l’esclavitud i el pensament únic, a causa de la mort de la cultura, una societat que prefereix missatges televisius simples i ràpids que el descobriment i l’anàlisi. No és potser el que també està passant ara amb els missatges populistes d’alguns polítics o les Fake News via Twitter, Facebook altres xarxes socials? O al preferir una sèrie d’imatges d’Instagram o les recomanacions d’un influencer, que llegir, debatre i descobrir fonts diferents?

Guy Montag, el protagonista de la història, és un bomber crema-llibres que compleix amb el seu treball, pensant que la crema de llibres és necessària pel bé de la humanitat. Però un dia Montag s’enamora de Clarisse, i tot i que està casat, prefereix l’amor de Clarisse que l’introdueix a descobrir la literatura prohibida, que a la seva dona, Millie, totalment dòcil i obedient, i que acaba per denunciar-lo. Montag després de ser denunciat per la seva dona, comença una fugida cap a un lloc on s’amaguen “els homes-llibre”, persones que memoritzen un llibre per poder transmetre’l oralment als seus descendents. 

La pel·lícula Farenheit 451, 1966 (François Truffaut), és fidel a l’obra original i ha sobreviscut prou bé al pas dels anys, encara que com és lògic es nota l’estètica seixantera, a diferència del llibre que es pot pensar que està escrit fa poc temps.

Metropolis, 1927 (Thea von Harbou): pionera de la distopia al cinema 

El guió va ser escrit per Fritz Lang, i la seva dona, Thea von Harbou, inspirant-se en una novel·la de 1926 de la mateixa Von Harbou. L’ any 2026 a la ciutat de Metropolis la societat es divideix en dues classes, els rics que tenen el poder i els mitjans de producció, viuen en amplis espais i jardins, envoltats de luxes; i els treballadors, reclosos en el profund sòl de la ciutat, on es troben les màquines que fan funcionar la ciutat, on treballen en condicions d’esclavitud. Maria, una noia que defensa la causa dels treballadors, insta aquests a tenir paciència i a esperar l’arribada del “Mediador” que unirà als rics i als obrers. Frederer, el fill de John Fredersen, el cap que controla la ciutat, després d’enamorar-se de Maria, s’endinsa en el subsòl de la ciutat, descobrint les dures condicions de vida a què estan sotmesos els obrers, i com els rics prefereixen substituir els obrers accidentats per altres obrers, a auxiliar-los, per això Freder decideix unir-se a la causa de Maria.

Fredersen ha descobert les activitats de Maria, i per evitar una revolta dels obrers, decideix sol·licitar l’ajut del científic Rotwang, aquest li mostra un robot antropomorf que ha inventat. El robot pot prendre l’aparença i la conducta d’una persona, així que decideixen suplantar a Maria i li manen promoure discursos incendiaris perquè els obrers es llencin a la revolta i Fredersen pugui acabar amb les demandes obreres mitjançant una repressió violenta. Però Fredersen desconeix que el robot conté l’esperit d’Helen, la qual havia estat esposa de Rotwang, que va tenir un enamoradament amb el director de la ciutat i va morir al donar a llum al seu fill Freder – i que Rotwang utilitzarà el robot per venjar-se de Frederzen, el seu fill, i de tota Metropolis.

Si bé Metròpolis es recolza en el marxisme (Fritz Lang era socialista i va haver de fugir d’Alemanya) al representar dues classes antagòniques i l’alienació de la feina al mostrar el treball i la vida dels obrers; la pel·lícula té més elements reaccionaris que socialistes:

-La solució passa per la col·laboració entre classes socials, en lloc de la lluita de classes. Cal recordar que Thea Von Harbou codirectora del film i esposa en aquell moment de Fritz Lang, simpatitzava amb el Partit Nazi . L’androide malèfic que suplanta Maria és el que insta els obrers a rebel·lar-se, mentre que el missatge de Maria seria similar al d’una Santa durant tot el film (representació de la Mare de Déu?) i pretén esperar l’arribada del “Messies” per la col·laboració de les dues classes.

-Els avenços científics i tecnològics se’ns mostren com els culpables de l’esclavitud de la majoria dels humans (obrers), o són creats per gent maligna com l’inventor Rotwang que vol destruir la ciutat.

-La pel·lícula a més té un missatge antisemita, ja que Rotwang és jueu, apareix amb l’estrella de David, igual que algunes portes de les cases i aparadors dels rics.

Pel seu caràcter corporativista i antisemita, els sectors que millor van acollir la cinta van ser els pròxims al partit nazi, tot i que els nazis tenien una ideologia profundament reaccionària, van utilitzar la tecnologia i la ciència per construïr la seva societat i eliminar a aquells que consideraven inferiors. Això no treu reconèixer de l’obra els seus efectes especials innovadors, edificacions grandioses, maquetes detallades, filmacions en stop-motion i combinacions d’imatges basades en il·lusions òptiques. 

Distopies ecologistes

“Contaminació”  No blade of grass , 1970 (Cornel Wilde)

Film pioner en tractar les distopies sobre els problemes mediambientals. La cinta comença bé, amb un recorregut documental a través d’una successió d’imatges de la contaminació que causem al nostre planeta mentre un veu en  off  que ens adverteix que ens queda cada vegada menys temps per revertir la situació. Finalment, la veu en off ens informa que uns pesticides han provocat una infecció sobre les collites a nivell mundial. Posteriorment l’acció es trasllada a un restaurant de luxe on els comensals contemplen la notícia sense pràcticament immutar-se, els comensals segueixen cruspint-se grans filets mentre per la televisió s’anuncia el creixement de la fam. A partir d’aquí, la pel·lícula baixa el seu interès en picat, narrant les peripècies d’un ex-militar, John Custance (Nigel Davenport), amb la seva esposa Ann (Jean Wallace) i la seva filla Mary (Lynch Frederick), acompanyat de Roger (John Hamill) un jove investigador amic de John i nuvi de la seva filla. Davant la propera situació de manca d’alimentació i del col·lapse, s’intentaran refugiar al camp, on la contaminació encara no ha arribat. En aquesta fugida s’hauran d’enfrontar a una revolta urbana, aprovisionar-se d’armes i lluitar amb un grup de militars i un grup de motoristes macarres. La pel·lícula que durant els primers 15 minuts pot semblar interessant, es converteix en una pel·lícula d’acció de sèrie B (en el pitjor sentit del terme).

“Naus misterioses”  Silent Running,  1972 (Douglas Trumbull)

Al segle XXI, la vida vegetal s’ha extingit de la Terra, la humanitat ha salvaguardat la flora que quedava en tres naus espacials botàniques situades en l’òrbita amb Saturn. Amb l’esperança dipositada que algun dia es pugui repoblar de nou el planeta amb les poques espècies existents a les naus, el botànic Freeman Lowell (Bruce Dern) es responsabilitza de la seva cura i manteniment d’una d’elles, el  Valley Forge, fins que rep una inesperada ordre de destruir totes les espècies i tornar a la Terra.

Davant d’aquesta situació, Lowell desesperadament acabarà per segrestar el  Valley Forge, matant a la resta de la seva tripulació i emprenent una fugida més enllà dels anells de Saturn en companyia d’Huey i Dewey, dos robots de manteniment que acaba reprogramant també per a les tasques de jardineria entre moltes altres coses en la seva aventura espacial per defensar els últims recursos naturals de què disposa per sobreviure.

El fonament de la història té un caire conservacionista, fet influït per l’època del seu rodatge, en la qual el conservacionisme va començar a tenir cert pes en el cinema de ciència ficció, manifestant-se de forma bastant clara en moltes de les seves produccions d’aquella dècada, de manera reivindicativa i preocupada pel que pogués succeir.

Lowel és un home que estima la natura, i farà tot el possible per preservar el que queda d’ella, optant per preferir assassinar als seus companys per salvar-la, abans de col·laborar en la seva extinció. Els seus companys actuen egoistament i de forma inconscient, no els importa destruir el poc que ha quedat de la natura.

El protagonista intentarà humanitzar als dos robots de manteniment per a combatre la solitud després d’acabar amb la vida dels seus companys i per netejar la mala consciència dels assassinats. Malgrat que els assassinats que ha comès han estat per salvar la natura, el missatge de la pel·lícula és que cap assassinat està justificat.

Una altra pel·lícula més recent i en versió infantil (encara que perfectament apta per a tots els públics) però que també té un missatge anti-humà (més dissimulat) és Wall E, 2008 (Andrew Stanton). Si a Silent running, eren els robots els que acabaven tenint cura de la flora, aquí el robot Wall s’encarrega de netejar el “Planeta Escombraries”, abans conegut com “Planeta Terra” que ha quedat fet un abocador per culpa dels humans; aquests s’han convertit en uns éssers grossos i maldestres en vies d’extinció. A Wall-E  les màquines són capaces de enamorar-se i de salvar la terra tornant a fer créixer plantes.

“Quan el destí ens atrapi”  Soylent Green,  1973 (Richard Fleyser)

Adaptació cinematogràfica del llibre  Make Room! Make Room!  de Harry Harrison . La industrialització del segle XX va portar a l’amuntegament, la contaminació i a l’escalfament global a causa de l’ “efecte hivernacle”. L’any 2022, la ciutat de Nova York està habitada per més de 40 milions de persones, físicament separades en una petita elit que manté el control polític i econòmic, amb accés a certs luxes com verdures i carn, i una majoria amuntegada en carrers i edificis on malviuen amb aigua en garrafes, i dues varietats d’un producte comestible:  Soylent red  i  Soylent yellow, que són l’única font d’alimentació, ja que els aliments naturals són un privilegi només a l’abast de les classes dominants. La companyia  Soylent  és una empresa que fabrica i proveeix els aliments processats de concentrats vegetals a més de la meitat del món. Soylent green  és el nou producte alimentari tret al mercat, segons la publicitat de l’empresa, està extret del plàncton. El film no s’atreveix a arribar als extrems pessimistes del llibre, on els humans per sobreviure arriben a practicar el canibalisme.

Un detectiu anomenat Robert Thorn (Charlton Heston), conviu amb el seu amic “Sol” Roth (Edward G. Robinson), un ancià ex-professor i ajudant seu que investiga en els llibres del passat per comprovar que hi va haver una època en què el planeta era més habitable i el menjar arribava a més persones. Thorn no s’acaba de creure les històries dels llibres del seu company, ja que ha viscut tota la seva vida en un planeta esgotat ecològicament.

A partir de la investigació de l’assassinat d’un dels principals accionistes de la companyia Soylent , William R. Simonson, a casa descobreix aparells i comoditats que mai havia vist com una nevera o una dutxa d’aigua calenta, així com una biblioteca. Però sobretot el descobriment que li canvia la vida és el de veure que Soylent Green no es fa amb plàncton sinó a partir de cadàvers humans i que els oceans i el plàncton estan morint.

Durant la guerra freda i amb l’auge del comunisme als països asiàtics, a la dècada de 1960 i fins el 1980 es va estendre als Estats Units l’obsessió pel perill d’un creixement sense fre de la població en aquests països que podia acabar amb els recursos del planeta, però especialment del perill que suposava per el model de vida americà.  El missatge conservacionista de la terra d’aquest film, en realitat es fa per conservar la forma de vida dels EUA i els seus privilegis respecte a altres països.

Futurs postapocalíptics i postnuclears

“L’hora final” On the Beach, 1959 (Stanley Kramer)

És una adaptació cinematogràfica de la novel·la post-apocalíptica de Nevil Shute On The Beach (1957). Després de la III Guerra Mundial, el món ha quedat devastat a causa de les bombes atòmiques, llançades a l’hemisferi nord, tot i que el núvol radioactiu produït per una bomba de cobalt va arribant a Austràlia , on es troba la població supervivent, per evitar el dolor d’una mort lenta, el govern reparteix verí per suïcidar-se. Es tracta d’un film pessimista que ofereix una visió sense esperança sobre el futur de la humanitat. La novel·la i el film, al sortir als anys 50, en plena Guerra Freda, fa una crítica i ens adverteix del tràgic final que pot portar la carrera armamentística nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica.

“El moll” La Jetée, 1962 (Chris Marker)

És una pel·lícula de només 28 minuts, explicada a través de fotos fixes acompanyades d’una narració. Narra la història d’un presoner que en un món devastat després de la tercera guerra mundial és utilitzat per un grup de científics del bàndol vencedor per viatjar en el temps i trobar una solució que posi fi a la devastació present. En el seu viatge, el presoner intenta reconstruir el record de la seva estimada. Una altra pel·lícula distòpica, 12 Monos , 1995 (Terry Gilliam), es va inspirar i va agafar diversos conceptes de La Jetée .

Anti-racisme i lluita de classes: La saga de “El planeta dels simis”

La idea original va sorgir de la novel·la “El planeta dels simis”  La Planète des singes, 1963 (Pierre Boulle), i el 1968 va ser adaptada al cinema a la pel·lícula “El planeta dels simis” Planet of the Apes de Franklin Schaffner. George Taylor (Charlton Heston) és un astronauta d’una nau espacial que s’estavella en un planeta desconegut. Talylor descobrirà que el planeta està governat per uns simis intel·ligents que tenen esclavitzats als humans, aquests a diferència dels simis no tenen la capacitat de parlar. El líder dels simis, el Dr. Zaius, veu horroritzat com Taylor és capaç de parlar, i decideix acabar amb ell, ja que suposa una amenaça per a la dominació simiesca.

El film va tenir un gran impacte i ha ha generat nombroses seqüeles, sèries de televisió, un  remake,  alguns dels quals poc o res tenen a veure amb la novel·la i pel·lícula original.

La societat simiesca destaca per la seva desigualtat, basada en el darwinisme social, plena de prejudicis racials i religiosos i contrària al racionalisme. Els simis justifiquen la seva tecnofòbia per protegir-se de l’ús de la ciència i la tecnologia per a usos militars, com van fer els humans, fet que els va portar a perdre la seva identitat, la seva llibertat i va suposar la seva destrucció.

La societat dels simis s’organitza mitjançant una teocràcia que estableix la seva forma de govern a partir dels Sagrats Pergamins, llegits per l’anomenat “legislador”, semblant a un profeta a l’estil Moisès. Els textos tenen com a fi mantenir la societat simiesca allunyada de la influència dels homes . A “El planeta dels simis” i “Retorn al planeta dels simis” aquesta teocràcia simiesca representa una paròdia dels orígens dels Estats Units.

Un altre missatge de El Planeta dels Simis serà l’antiracisme, els goril·les que cacen als humans fan servir les mateixes tàctiques que utilitzaven els negrers sudistes per capturar els esclaus fugitius de les seves plantacions. També critica l’especisme, per exemple en l’escena dels simis somrients fotografiant-se davant d’una pila de cadàvers humans, al·ludint a les escenes de caçadors blancs. 

En “La Batalla pel Planeta dels Simis”, Battle For the Planet of the Apes, 1973 (J. Lee Thompson) el que més destaca és la divisió de la societat simiesca en diferents classes socials: Els orangutans (vestits de color taronja) ocupen la part més alta de la piràmide, el poder polític, científic i religiós; els goril·les (de negre), són els aliats dels orangutans i s’encarreguen de la policia i l’exèrcit; finalment els ximpanzés (de verd), són científics de baix rang, comerciants, funcionaris i agricultors. A “El Retorn al planeta dels simis”  Beneath the Planet of the Apes, 1970 (Ted Post), els ximpanzés a l’ocupar el rang més baix i al tenir unes idees més progressistes, seran oprimits per la resta. En el film, com als Estats Units, el racisme també és una qüestió de lluita de classes.

A ” La rebel·lió dels simis”, Conquest of the Planet of the Apes 1972  (J. Lee Thompson) ens trobem als Estats Units el 1991, on després d’una epidèmia que va matar tots els gats i gossos, els homes creen un centre per ensinistrar mitjançant tortura als micos salvatges i convertir-los en els seus súbdits. Armand ha criat en secret a Cèsar, aquest descobreix el que fan amb els de la seva espècie i es mostra disconforme públicament, obligant a ocultar-se. Quan descobreix que pot comunicar-se amb els seus telepàticament, comença a organitzar una insurrecció.  És segurament el film amb un missatge més antiracista de la saga.   En aquest film els simis són utilitzats com a mà d’obra barata, com la majoria dels negres als Estats Units. A la part final de la pel·lícula veiem les escenes de la insurrecció dels simis, al·ludint als diferents episodis de disturbis racials que es van produir als Estats Units a l’època -York (1969), Candem (1971) -. El missatge del film va haver de suavitzar-se, per exemple en el discurs final de Cèsar, líder dels simis, on repetia la paraula “revolució”, es van tallar algunes escenes de tortura als simis ja que els membres de la Motion Picture Association of America (MPAA) creien que s’assemblaven massa a tècniques policials oficials d’alguns estats meridionals. Malgrat aquesta “censura”, la pel·lícula no deixa de tenir un missatge esquerrà i contestatari.

“El joc de la guerra” The war game , 1965 (Peter Watkins)

Documental fictici produït per la BBC sobre les conseqüències d’un atac termonuclear contra la Gran Bretanya. El govern britànic va prohibir la seva estrena per televisió, però es va poder exhibir en nombrosos cinemes, obtenint l’Oscar al millor documental de l’any.

El documental comença amb una sèrie d’advertències amb una veu en off simulant un reportatge, sobre la possibilitat d’una imminent guerra entre les potències occidentals i la Unió Soviètica , utilitzant imatges del Berlín controlat per occident, on l’escalada de tensió entre els dos blocs provoca l’abandó de l’diàleg i fa aflorar el patriotisme més primitiu i l’agressivitat davant el desconegut, fomentat pels discursos dels mitjans de comunicació. Tots els entrevistats són partidaris de respondre amb un atac atòmic igual o major del que ha patit la Gran Bretanya.

Per narrar l’atac nuclear i les seves conseqüències, Watkins utilitza imatges reals de la ciutat alemanya de Dresden, totalment arrasada després dels bombardejos aliats (bombardeig de càstig sobre la població civil que es va produir quan els nazis ja tenien perduda la guerra). És un documental amb imatges dures, de cossos mutilats i desfigurats per la ràdio-activitat que a més seran rematats per les forces de l’ordre perquè no pateixin més, o la repressió d’aquestes cap a les persones que assalten comerços a causa de la manca d’aigua i aliments. Un altre element que utilitzarà per donar veracitat al documental, seran les entrevistes a polítics, ciutadans i eclesiàstics britànics ficticis però que utilitzen frases i arguments plens de prejudicis que s’escoltaven en l’època. 

“El joc de la guerra” era un advertiment de les conseqüències desastroses que portaria un guerra atòmica, aquesta advertència no era perquè si, hem de tenir en compte que el documental va sortir el 1965, en plena Guerra Freda. 

Màquina contra home o Màquina i home

Llei i ordre: Robocop, 1987 (Paul Verhoeven)

Encara que hi hagi 3 pel·lícules de Robocop, la primera és l’única que val la pena veure. El film comença amb un llarg pla aeri de la ciutat de Detroit, on observem una ciutat semi-abandonada, la joia de la indústria automobilística nord-americana es troba en les seves hores més baixes. Els noticiaris mostren la visió de Detroit de la Corporació OCP, amb les continuades interrupcions d’anuncis animant a la població a consumir, ens mostren una ciutat en mans del capitalisme més salvatge, com si es tractés d’un advertiment a les conseqüències de les polítiques econòmiques de Ronald Reagan, president el 1987 quan va sortir la pel·lícula.

Els directius de la corporació OCP que governa la ciutat, saben que els problemes de delinqüència són causats en gran part pel desmantellament industrial, però prefereixen incrementar la seguretat en comptes de reconstruir l’ocupació i l’estat de benestar, ja que amb la fabricació de robots-policia a més d’enriquir-se, mantenen a la població callada.

Robocop, era anteriorment Alex J. Murphy, un agent de policia casat i amb un fill, que és transferit a un districte perillós de Detroit sense ser avisat, durant la seva primera patrulla ell i la seva companya persegueixen a una perillosa banda de criminals fins a una zona industrial abandonada, allà Murphy se separa de la seva companya i és atacat i assassinat. El seu cos és lliurat a l’OCP per a experimentació, sent reactivat el seu cervell sense memòria i convertit en el primer prototip reeixit del projecte RoboCop, amb una força sobrehumana, visió tèrmica, reconeixement de veu, un radiotransmissor, i accés a diferents sistemes informàtics.

RoboCop  està programat per seguir 4 directives:

1. Servir al bé comú
2. Protegir l’innocent
3. Preservar la llei
4. No oposar-se ni atacar a les directius de l’OCP

La quarta directiva, va ser programada per protegir els directius d’OCP, impedint l’arrest d’algun executiu de la companyia. Per controlar-lo millor se li van programar més de 600 directives noves, però Robocop va prenent consciència de si mateix i aconsegueix esborrar-les, a la tercera pel·lícula, li s’insereixen de nou la quarta directiva, finalment a Robocop 3 , 1993 (Fred Dekker), es converteix en un membre de la resistència contra OCP i la quarta directiva és esborrada per sempre.

Altres pel·lícules, com Terminator, 1984 (James Cameron) i les seves seqüeles , també tracten la relació conflictiva entre home i màquina, encara que en aquest cas són les màquines que venen del futur per evitar l’apocalipsi o per posar-lo en marxa, el futur distòpic es mostra a través de textos i algunes poques imatges.  “Terminator II: el dia del judici final”, 1991 (James Cameron), trenca amb la frase de “segones parts mai van ser bones” al superar a la primera, en ambdues a Arnold Schwarzenegger li va com anell al dit el paper de cyborg “repartidor d’estopa” , sigui dolent -a la primera-, o bo -a la segona-. A Terminator II destaquen els efectes especials de l’ dolent, el cyborg T-1000 (Robert Patrick) encarregat d’acabar amb el T-800 (Arnold Schwarzenegger) i al líder de la resistència que protegeix, que es pot transformar en qualsevol tipus de material metàl·lic.

“Matrix” The Matrix,  1999 (Llana Wachowski, Lili Wachowski)

“Matrix” recull idees d’ “Un món feliç” d’Adous Huxley i les posa en marxa mitjançant espectaculars efectes especials. Thomas Anderson (Keanu Reeves) treballa com a programador i també com a hacker amb el sobrenom de Neo. Thomas porta tota la vida sospitant que el món on viu amaga anomalies. Morfeo (Laurance Fisburne), li explica que les seves sospites estan fonamentades, i que en realitat la humanitat no viu a 1999 (any en què va sortir la pel·lícula) com creu, sinó al 2199, on després d’una guerra entre la nostra espècie i unes màquines intel·ligents, aquestes últimes van vèncer i van convertir als humans en bateries orgàniques que es troben en enormes collites, el món és mostrat com a real, no és més que un somni col·lectiu amb unes regles establertes per aquestes màquines que eviten que la humanitat conegui la veritat. 

“Matrix” ens descriu la lluita contra l’absolutisme de les màquines, Neo, Morfeo i Trinity (Carrie-Ann Moss), que han aconseguit escapar mentalment de Matrix, modificant les seves regles preestablertes. En un món real devastat, Neo preferirà poder transitar per Matrix, tenint coneixement ple de com funciona i sent capaç de modificar-lo. “Matrix” filosofa sobre la nostra corporeïtat i raó de ser, i com cada vegada per viure, som més dependents d’aparells i programes.

La distopia crítica amb el neo-liberalisme i el nostre sistema de valors

“La fugida de Logan”  Logan ‘s run , 1967 (William F. Nolan i George Clayton Johnson)

El 1976 va sortir la seva versió cinematogràfica sota la direcció de Micahel Anderson. Ens presenta una humanitat jove i hedonista, refugiada en unes ciutats cobertes de cúpules a causa de que s’ha fet creure a la població que l’exterior és inevitable. Com en “Un món feliç” de Adous Huxley es tracta d’un món molt liberal respecte al sexe i les drogues. Aquesta societat s’organitza mitjançant una màquina anomenada el “Pensador” i té com a norma que al complir els 30 anys els habitants han de posar fi voluntàriament a les seves vides (encara que el govern diu que alguns es salven, Logan descobrirà que tampoc és així) aquest sistema es justifica en el control de la població i en evitar la malaltia i la dependència. El control de l’edat s’efectua mitjançant una flor implantada a la mà de cada persona al néixer, que canvia de color fins arribar al negre que significa l’edat màxima permesa.  Els ciutadans que eviten la mort als 30 anys, són perseguits i eliminats pel cos de policia, del qual Logan forma part fins que comença a dubtar del sistema i a creure que fora de la cúpula hi ha un lloc anomenat “El Santuari” on es pot viure fins morir de vell.

El 1965 quan va aparèixer la novel·la, en alguns països i especialment els Estats Units es debatia sobre el control de la natalitat, també van aparèixer els primers superordinadors. L’obra a part de mostrar tots dos fenòmens, també realitza una crítica al culte a la imatge (només viuen els més joves i aquests poden modificar el cos mitjançant modernes tècniques de cirugia estètica), avançant-se al culte a la imatge i el cos que es va estendre més endavant mitjançant internet i les xarxes socials.

THX 1138 , 1971 (George Lucas)

Es tracta del primer llargmetratge de George Lucas, les temàtiques que planteja i com va realitzar la pel·lícula sense un gran pressupost, són interessants, però la pel·lícula es fa massa monòtona. A THX 1138, la humanitat viu en ciutats sota el subsòl; les drogues són acceptades i distribuïdes pel sistema, ja que així la població no es qüestiona aquest, i a més s’aconsegueix una major concentració al realitzar el treball; totes les persones van rapades i vestides amb unes bates blanques, eliminant la diversitat entre els individus. 

El pilar fonamental de la societat és l’economia, el sistema incita als ciutadans a treballar i consumir durant tota la seva vida. La religió també té un paper fonamental a l’hora de sostenir el sistema, l’estat és també la religió, representat en panells d’Om (una pintura de Jesucrist), davant dels quals els ciutadans poden confessar-se, a més com les confessions són gravades, l’estat obté informació del ciutadà.

L’amor i tot allò considerat nociu pel compliment de la feina, és considerat immoral i prohibit. Tot els que ens fa humans s’ha perdut, no tenim capacitat d’escollir. El protagonista de l’obra que porta el mateix nom que aquesta, THX 1138, s’enamora de la seva companya d’habitació, LUH, ja que ella li retira la medicació perquè pugui sentir. Mantenen relacions sexuals i són condemnats al descobrir-se que LUX està embarassada, a la presó THX s’uneix a un altre reu, STR, i junts aconsegueixen iniciar una fugida.

La pel·lícula recull crítiques que ja van realitzar altres obres distòpiques, com el control governamental de “1984” o “Nosaltres” , o el tema de l’ ús de les drogues per calmar i tenir satisfeta a la població d’ “Un món feliç”. No recomanable per a qui busqui una pel·lícula de ciència ficció amb acció, es pot fer pesada de veure.

El còmic V de Vendetta, 1982-1985 (Alan Moore) i la pel·lícula de V de Vendetta , 2005 (James Mc Teigue)

El còmic d’Alan Moore i il·lustrat per David Lloyd, es va publicar originalment a l’analogia de Warrior i més endavant l’editorial DC Comics va treure una nova edició. A l’estat espanyol va ser publicada per Edicions Zinco i posteriorment per Planeta de Agostini. 

El còmic és una resposta a l’autoritarisme del tatcherisme que es vivia a la Gran Bretanya a principis dels anys 80. Estem en un futur pròxim al que es va escriure la novel·la, a finals dels anys 90, a Gran Bretanya, on un partit feixista ostenta el poder. Un revolucionari anomenat “V”, oculta el seu rostre sota la màscara de Guy Fawkes (un conspirador anglès que formava part de la conspiració de la pólvora, un intent de volar la Cambra dels Lords a Londres, el 1605), inicia una sèrie d’accions violentes contra el govern per incitar a la població a la subversió. Els actes terroristes els aconsegueix sense ser descobert gràcies al fet que aconsegueix hackejar “Destí”, un ordinador que s’encarrega de controlar Anglaterra.

L’autor de l’còmic, Alan Moore, va rebutjar aparèixer en els crèdits de la pel·lícula a causa dels canvis en el guió respecte l’obra original, en canvi l’il·lustrador David Lloyd sí que hi va participar. Moore es va queixar que el guió de la pel·lícula de les germanes Wachowski havia eliminat les referències a l’anarquisme, per centrar-se en un context nord-americà de lluita entre el liberalisme i el neo-conservadorisme. A la pel·lícula el missatge anarquista queda més difuminat, encara que va ser ben rebuda per part d’alguns d’ells, també va ser aplaudida per alguns ultra-liberals anarco-capitalistes per la seva crítica a l’estat autoritari enfront del poder de la iniciativa individual de V. Però sobretot va ser aplaudida pels moviments de protesta com el 15M o Anonymous, Aquest últim en els seus comunicats públics utilitza com a símbol la màscara de Guy Fakes de V de Vendetta  (també un hacker). El missatge del còmic és crític tant amb l’autoritarisme estatal, com amb el capitalisme, especialment en la seva versió neoliberal, de fet Alan Moore es declara anarquista. El V de la pel·lícula malgrat ser un revolucionari impecable també es mostra més sentimentalista, arribant a mostrar la seva preocupació per la pèrdua d’una vida humana, cosa que no passa amb el de l’còmic. A la novel·la es parla que una guerra nuclear fora de Gran Bretanya ha provocat un hivern nuclear, causant fam i inundacions, i la població opta per un govern feixista per la por al caos, mentre a la pel·lícula es fa referència a una guerra civil nord-americana.

They live, 1988 (John Carpenter)

Carpenter va escriure el guió de la pel·lícula sota el pseudònim de Frank Armitage. El film que combina el thriller amb dosis d’humor negre, es basa en un relat de 1963 de Ray Nelson titulat  Eight O’Clock in the Morning .

A They Live, un treballador sense llar que aconsegueix una feina en la construcció, John Res (Roddy Piper), troba fortuïtament unes ulleres que permeten veure a les persones com són en realitat, descobrint que bona part dels ciutadans, polítics destacats i famosos són en realitat uns extraterrestres amb aspecte de calavera. Carpenter llença el missatge que els governants no són com nosaltres, no són humans, sinó éssers que s’alimenten de nosaltres. Al posar-se les ulleres també s’adona que els extraterrestres han inundat el món de missatges subliminals perquè l’home esdevingui un esclau que només produeixi i consumeixi.

Darrere l’argument del film, s’amaga un rerefons de crítica a la societat contemporània de l’època: la por a una recessió econòmica (que ja es vivia a l’època als Estats Units, per aquest motiu les referències a l’atur i a uns paisatges urbans desolats), la crítica al capitalisme salvatge (les parts de la ciutat on viuen els treballadors estan abandonades pel govern) i al consumisme (actuem i comprem determinats productes per impulsos publicitaris i pel que ens diuen els mitjans, sense pensar si ens convenen).

Gattaca , 1997 (Andrew Nicol)

En aquest film, les diferències de classes queden ja establertes des del néixer, mitjançant el determinisme genètic. Com en “Un món feliç” o THX 1138 , els nens són engendrats artificialment. A Gattaca l’enginyeria genètica permet seleccionar el sexe dels nens, el seu aspecte físic dels nens, millorar la salut i dotar-los de més capacitat intel·lectual perquè arribin a ser seleccionats com a astronautes i colonitzadors espacials . Els avenços genètics predeterminen quin tipus de vida tindràs, sense deixar llibertat per triar el teu propi camí.

Vincent (Ethan Hawke), un nen nascut de forma natural haurà de lluitar per fer-se un lloc entre els quals van ser concebuts en vitro i van rebre ajuda genètica, entre ells, el seu propi germà, el favorit dels seus pares. Neix amb una deficiència cardíaca que fa que només li donen 30 anys de vida, i només aconseguirà treballs de baixa qualificació, però un dia treballant en la neteja d’una acadèmia de formació d’astronautes, coneix un home que li dóna l’oportunitat de suplantar la identitat de Jerome Morrow (Jude Law), un esportista d’elit que va quedar paralític, i gràcies a aquesta suplantació i una sèrie de trucs i enganys intentarà esquivar els controls del sistema.

“Battle Royal” Batoru Rowairu , 1999 (Koaushun Takami)

Novel·la que el realitzador japonès King Fuk va elevar l’any 2000 a pel·lícula de culte. La distopia de Battle Royal tracta d’un Reality Show semblant a “Supervivents”, a les que han afegit armes als concursants i amb les “normes” d’un combat a mort. El concurs de “Battle Royal” a l’igual que el nostre “Pa i Circ” de concursos com “Gran Germà” o “Supervivents”o el Circ Romà d’abans, serveix per domesticar els ciutadans. A “Battle Royal”, Japó és representada per la República de la Gran Àsia, en la qual el govern té el poder al costat de l’exèrcit. Cada cert temps i per evitar insurreccions, s’escullen joves a l’atzar per dur-los a un entorn controlat, on es veuran obligats a matar-se entre ells, fins que només quedi un supervivent.  La democràcia liberal encara ha d’aparentar igualtat d’oportunitats entre els seus habitants, així l’instructor del joc quan presenta les regles entre els joves els hi diu que en el camp de batalla tots tindran les mateixes oportunitats, però la veritat és que al sortir a camp obert, s’adonaran que ni tots estan igual de ben armats ni igual d’entrenats per a la batalla. El 2003 es va estrenar una seqüela del film anomenada “Battle Royal 2: Rèquiem” Batora Rowairu II: Chinkonka (Kenta i Kinji Fukasku), on els supervivents de l’anterior edició de el concurs es rebel·len contra aquest i inicien una insurrecció perquè la resta de ciutadans s’uneixin a ella.

Minority Report , 2002 (Steven Spielberg)

La pel·lícula està basada en un relat curt de 1956 de Philip K. Dick (famós escriptor de ciència ficció) anomenat “L’informe de la minoria”. Com altres distòpies que hem vist, THX 1138 , Gattaca , “Un món feliç”, etc. on un determinisme genètic impedia a l’home ser lliure per escollir el seu destí, a Minority Report un sistema permet veure els crims que es cometran en el futur. L’obra ens trasllada a Washington l’any 2054, el capità John Anderton (Tom Cruise) és el cap de departament de policia Precrim. Aquest departament funciona gràcies a tres mutants “precognitius”, dos germans bessons homes i una dona, amb habilitats per veure els futurs crims. Els “precognitius” aconsegueixen evitar molts assassinats i empresonar als seus futurs assassins. El director de Precrim, Lamar Burgess (Max von Sydow), pretén que el sistema s’instauri a tot el país. Per aprovar aquesta operació, el Departament de Justícia ordena a un representant anomenat Danny Witwer (Colin Farrell) a inspeccionar el sistema, però una misteriosa predicció de la precog Agatha, “minoria d’informe”, sobre l’assassinat la seva mare (una ex-drogoaddicta), podria posar en dubte la infal·libilitat del sistema, i provoca una nova predicció dels precogs que posa en perill la vida de John Anderton, que haurà de fugir i buscar què s’amaga darrere d’aquestes prediccions.

“L’illa”  The island , 2005 (Michael Bay)

Com a Fahrenheit 451 , THX 1138 , “La fugida de Logan” o Gattaca, tracta de la fugida d’un protagonista (en aquest cas, dos) que busquen escapar d’una vida predeterminada pel sistema en què es troba i poder triar quin tipus de vida volen. “L’illa” afegeix també el tema ètic de la clonació, encara que la ser dirigida per Michael Blay, no és com la soporífera THX 1138 (que no és una pel·lícula dolenta, però es fa dura de veure tota) ni tampoc com la primera de Matrix , sinó que es tracta més d’una pel·lícula d’acció (sobretot la segona part), cosa que de vegades també s’agraeix.

El film ens situa a l’any, 2019, Lincoln Sis-Echo (Ewan McGregor) i Jordan Dos-Delta (Scarlett Johansson) viuen en una mena de recinte vigilat, sotmesos a dures restriccions que anul·len la seva autonomia com a persones. L’única esperança per a totes les persones que viuen en aquesta “macro-presó”, és ser elegits per anar a “l’illa”, teòricament l’únic lloc de l’exterior que no es troba contaminat. Lincoln, a qui la vida se li fa cada vegada més difícil, comença a preguntar-se si tot el que li han explicat de l’exterior és cert, arribant a descobrir la veritat per la qual són reclosos en aquest recinte.

Apartheid extraterrestre: “Districte 9”  District 9, 2009 (Neil Bloomkamp)

Que el film estigui ambientat a la capital de Sud-àfrica, país que va viure el Apartheid, no és casualitat. Es tracta d’una crítica al racisme i la xenofòbia, utilitzant l’antiespecisme. En el film seran els extraterrestres que van arribar 28 anys abans a la ciutat els que patiran l’Apartheid , són apartats de la humanitat i reclosos en un camp anomenat Districte 9. 

“Districte 9” també crítica l’avanç de les polítiques de privatització i el poder de les corporacions i les empreses militars sobre els governs. Apuntant a corporacions nord-americanes com Black Water o Halliburton. Un advertiment als perills de deixar els governs i les decisions en mans de corporacions privades.

Black Mirror  (Charlie Brooke)

La sèrie actual va començar a gravar-se al 2011, es tracta de la sèrie que pot despertar més els nostres temors sobre la nostra relació amb la tecnologia. La majoria de capítols de Black Mirror ens situen en futurs distòpics (alguns molt semblants al nostre present), amb el rerefons de la nostra relació amb la tecnologia. Hi ha excepcions, alguns capítols com  el primer capítol de la primera temporada, “El himno nacional”,  on els segrestadors de la princesa Susannah exigeixen al primer ministre que per alliberar-la ha de mantenir relacions sexuals amb un porc en directe; aquí tracta més sobre fins a on pot arribar el “morbo” televisiu. O a “Calla y baila”  (tercera temporada) on un o uns desconeguts accedeixen a la càmera de l’ordinador de dues persones i els amenacen amb revelar els seus secrets més íntims sinó segueixen les seves ordres. “San Juperino”  (tercera temporada), no es tracta d’una distopia, sinó d’una utopia, on tenim una segona oportunitat per viure com ens hagués agradat i no hem pogut, ho podrem fer trobant-nos físicament morts, però en realitat vius en un altre món. Altres capítols, ens acosten a un futur no tan distant al nostre: “Caída en picado” (tercera temporada),ens mostra un món on la persona és valorada en tots els seus àmbits a través de la puntuació d’una xarxa social, provocant una obsessió i estrès brutal a la protagonista per estar per sobre d’altres persones; o “Oso Blanco” (segona temporada), on la justícia s’ha convertit en un Reality Show on pot participar qualsevol ciutadà i gravar-ho amb el seu dispositiu mòbil. La veritat és que cada capítol de Black Mirror dóna per a un debat i la sèrie per a un article sencer o més aviat un llibre, així que no m’estendré més. La última temporada publicada però, baixa molt el nivell en comparació amb les anteriors.

Hi ha altres sèries distòpiques interessants com “El conte de la criada”  The Handmaid ‘s Tale , 2017, protagonitzada per Elisabeth Moss i  basada en el llibre de 1985 de Margaret Atwood.  Ens trasllada en un estat ultraconservador, masclista i feixistoide, on les poques dones fèrtils que queden són utilitzades com a criades (en realitat esclaves sense cap tipus d’autonomia) i per engendrar els fills dels homes rics, ja que les seves dones o ells mateixos són infèrtils.

Mentre hi hagi humanitat i problemes socials, les distopies que denuncien i ens conviden a reflexionar sobre el poder dels estats i les corporacions, l’ús de la tecnologia per controlar la població, els problemes mediambientals, les desigualtats socials, el racisme, la xenofòbia, el masclisme i l’especisme, continuaran.