L’economista Francis Fukuyama a La fi de la història i l’últim home (The End of History and the Last Man) (1) el 1992, defensa que la caiguda del socialisme real suposa la victòria del liberalisme com a únic sistema possible. En realitat la base del llibre va ser la conferència que va donar l’hivern de 1989 a la Universitat de Chicago, en aquesta conferència va exposar que la caiguda del comunisme portava “no al final d’una ideologia ni a una convergència entre capitalisme i socialisme […] sinó a una victòria sense intimidació del liberalisme econòmic i polític. No era doncs una ideologia que havia acabat, sinó la fi de la història com a tal”.

Segons Fukuyama les ideologies ja no són necessàries i han estat substituïdes per l’economia. Per Fukuyama, la fi de la història representa la fi de les guerres i les revolucions sagnants, ja que l’economia de lliure mercat i la democràcia liberal satisfan les necessitats de l’home. Preveu que els canvis en la història vindran a través de la ciència i en concret la biologia, la ciència al costat de l’humanisme i la cultura acabaran amb els dogmes religiosos, morals o ètics.

La idea de la fi de la història, el determinisme històric, no és nova, Hegel va utilitzar el llenguatge de la ciència social moderna ja que creia que l’home era producte del seu entorn social i històric concret, però pensava que la història culminava en un moment absolut en el qual triomfava una societat i estat racional. Marx va descriure la història com una sèrie d’etapes en què l’home s’havia adaptat al ‘medi social per una intersecció de forces materials. Per a Marx les últimes etapes històriques serien la dictadura de proletariat, necessària per acabar amb la burgesia, i l’extinció de l’estat que suposaria la implantació del socialisme.Tots els determinismes històrics han fallat en les seves prediccions, ja que la història futura és impredictible, mitjançant les problemàtiques presents per exemple es poden apuntar les que podrien ser les futures, però no preveure la fi de la història, ja que mentre hi hagi humanitat, el motor, o millor dit, els motors que mouen la seva història, continuaran movent-se.

Fi de l’socialisme real i via lliure per al neoliberalisme

La caiguda del socialisme real no ha suposat la fi de la història com va predir Fukuyama, sinó un augment del fanatisme religiós, el nacionalisme i la continuació dels conflictes per interessos estratègics i econòmics. De fet la caiguda dels anomenats països del socialisme real ha comportat conflictes com el de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, o el creixement de l’islamisme en els països caucàsics ex-soviètics. El fracàs del socialisme real va permetre als governs neoconservadors i neoliberals començar el desmantellament de l’anomenat estat del benestar, les democràcies liberals ja no tenien la necessitat de fer veure als seus ciutadans les bondats del capitalisme front el comunisme. L’economista neoliberal Milton Friedman (Nobel de la pau) i els seus companys economistes neocons dels Chicago Boys van aprofitar la caiguda del socialisme per implementar les seves polítiques econòmiques neoliberals en diversos països, en el llibre La Doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre de Naomi Klein (2),  explica com van actuar polítics i economistes neocons per implantar el neoliberalisme en diversos països aprofitant canvis de sistema, crisis econòmiques, guerres o desastres naturals. 

Uns dels exemples, son els de Polònia i Rússia quan va caure el comunisme:

-A Rússia, Boris Yeltsin, després d’eliminar la Unió Soviètica va iniciar un pla per una ràpida privatització de les aproximadament 225.000 empreses estatals. El 1992, el rus mitjà consumia un 40% menys que l’any 1991, i una tercera part de la població vivia per sota el llindar de la pobresa. D’aquestes privatitzacions sortiria un grup de nous multimilionaris, alguns ex-membres del Partit Comunista, altres ciutadans “corrents”, coneguts com els oligarques (3), que es van enriquir amb la compra d’empreses privatitzades a baix preu. El 1989 dos milions de russos vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris, després de la teràpia de xoc a mitjans dels 90, 74 milions de russos vivien sota el llindar de la pobresa, segons el Banc Mundial. El 2006 el govern rus va reconèixer que a Rússia hi havia 715.000 nens sense sostre, la UNICEF va elevar la xifra a 3,5 milions.

-A Polònia, després de la caiguda del comunisme, el govern de Solidarnosc es va trobar amb un deute de 40 milions de dòlars i la inflació arribava a el 600%. Jeffrey Sachs i el seu company del FMI David Lipton amb l’ajuda de George Soros, van oferir a el govern polonès el “Pla Sachs”: vendre les mines i les fàbriques estatals al sector privat. En realitat el “Pla Sachs” xocava amb la proposta de Solidarnosc de formar una plataforma de cooperatives, assetjat pels deutes i les pressions del FMI i els neocons , el govern polonès va adoptar el “Pla Sachs”. El poble polonès va respondre al “Pla Sachs” i el govern de Solidarnosc amb nombroses vagues, a finals de 1993, el 62% de la indústria polonesa continuava sent pública i es van produir 7500 vagues. L’onada de vagues va aconseguir frenar la privatització de més empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball. El 19 de setembre de 1993, una coalició de partits d’esquerres va guanyar les eleccions i Solidarnosc es va dividir en faccions enfrontades.

Amb tot això no vull dir que els règims comunistes fossin molt millor, sinó que l’ “estat protector” garantia menjar, treball, habitatge, educació i sanitat. És clar que s’ha d’objectar que el menjar no era del millor, ni es podia escollir entre una gran varietat, el treball podria ser monòton, i difícilment era possible ascendir socialment, els habitatges eren grans blocs de pisos senzills, l’educació estava impregnada d’ideologia marxista-leninista, i en períodes històrics en determinats països es va donar el culte a la personalitat a dirigents com Stalin a Rússia o Enver Hoxha a Albània. En alguns països com a Rússia o a Iugoslàvia el que va portar el capitalisme va ser pitjor, a Rússia: atur, pobresa extrema i indigència; actualment, tot i que Rússia i també Polònia han millorat la situació respecte els anys 90, segons dades del propi govern rus, uns 20 milions de russos (el 13% dels 144 milions d’habitants) viuen per sota del nivell mínim de subsistència (4). La desintegració de la Iugoslàvia de Tito, un sistema que deixava certa autogestió als treballadors i que estava entre els països no alienats, va portar a l’ultra-nacionalisme i a una brutal guerra civil entre serbis, croats i bosnians (aquests últims els més perjudicats tant pels ultra-nacionalistes serbis com croats), amb els posteriors bombardejos de l’OTAN sobre Belgrad.

De la fi de la història al xoc de civilitzacions

Deixàvem el segle XX marcat per dues Guerres Mundials i començàvem el segle XXI amb un comunisme que ja no suposava cap amenaça per al capitalisme i les democràcies liberals, on la pitjor cara del nacionalisme -el feixisme i el nazisme- havia estat derrotada i amb una integració europea que estrenava nova moneda. Semblava que les prediccions de Fukuyama en el temps que les va realitzar eren una realitat…

El 1993, Samuel Huntington, va escriure un article anomenat El xoc de civilitzacions i posteriorment el 1996 el llibre El xoc de civilitzacions (5), on advertia que la fi de la història no donaria lloc a un món post-històric impulsat per la raó científica i l’individualisme, sinó a un món on grans blocs culturals (civilitzacions) xocarien entre si. Per Huntington el progrés material d’occident no significava que altres cultures escollissin els valors occidentals, com bé demostra el creixement dels diferents islamismes. Huntington va descriure l’existència de nou civilitzacions: subsahariana, llatinoamericana, sínica, hindú, budista, nipona, occidental, ortodoxa i islàmica. Segons ell, després de la caiguda del bloc comunista, els estats es relacionarien com a membres de cada civilització, Huntington té una visió negativa de les relacions entre les civilitzacions, per al predomina la desconfiança entre elles.

Enfront de la idea de Huntington del xoc de civilitzacions, diversos autors han qüestionat aquest xoc han proposat el de diàleg entre civilitzacions i l’aliança de civilitzacions, adoptant una visió positiva i una coexistència pacífica entre civilitzacions. També es pot qüestionar de Huntington. el fet de dividir la humanitat, que és immensa i variada en nou civilitzacions, i que més enllà dels atemptats terroristes islàmics i la guerres provocades o fomentades per alguns estats democràtics com la de l’Irak, el Líban o Síria, no existeix un xoc de civilitzacions, sinó uns governs d’uns països enfrontats per interessos econòmics i geoestratègics (res de nou sota el sol) .

Imperialisme i guerra en nom de la democràcia i la llibertat

L’11 de setembre de 2001 Estats Units patia el pitjor atac terrorista de la seva història, en nom de l’islam. Després d’un període on més enllà de moviments com l’antiglobalització o la revolta zapatista de Chiapas, semblava que les democràcies liberals no tenien enemic ni competidor que les posés en qüestió, torna un període on augmenta novament la inestabilitat i els conflictes: Guerra a Iraq i l’Afganistan, atacs en nom de l’islam per part de grups com Al-Qaida i posteriorment Estat Islàmic i reapareix també el terrorisme d’extrema dreta. A aquests conflictes hem de sumar la tornada a l’escena internacional de Rússia que intervé en la guerra d’Ucraïna defensant la separació de les Repúbliques de Donetsk i Luhansk i envaint Crimea, totes elles regions de majoria russa, on vol mantenir la seva influència econòmica i política; el creixement espectacular de l’economia Xina que en l’economia ha optat per jugar sota les regles del lliure mercat i en el polític manté un sistema de govern comunista; o el triomf de governs esquerrans en diversos països de Llatinoamèrica, especialment el de Veneçuela amb Hugo Chávez i actualment Nicolás Maduro, així com de governs dretans com el de Jair Bolsonaro al Brasil després d’empresonar Lula, així com el cop d’estat de la dreta a Bolivia contra Evo Morales. Les bondats del liberalisme no han estat només qüestionades pel fonamentalisme islàmic, dictadures o estats autoritaris o governs esquerrans, sinó en la pròpia Europa han sorgit amb força partits d’extrema dreta, nacionalistes, antiglobalització i antiimmigració; a Basil va guanyar les eleccions l’extrema dreta i a Estats Units Donald Trump amb un discurs profundament nacionalista i xenòfob, però també amb postures que defensava el candidat demòcrata esquerranista, Bernie Sanders, com la crítica a la globalització econòmica que ha comportat el tancament d’empreses nord-americanes i perdudes de llocs de treball.

A nivell intern les democràcies liberals s’enfronten a diversos problemes:

-La automatització ha fet i farà prescindibles molts llocs de treball.

-La globalització ha afavorit la deslocalització d’empreses, que s’instal·len en països on poden operar amb la mateixa tecnologia, però amb una mà d’obra molt més barata i amb menys impostos i legislacions.

-La immigració provocada per la misèria o les guerres com la de Síria ha fet aflorar moviments i partits d’extrema dreta, alguns empresaris a l’aprofitar-se que aquestes persones treballen per menys provoquen la reacció dels “autòctons” en aquests partits i moviments nacionalistes anti -immigració.

-Els processos de liberalització en els països occidentals han provocat l’encariment de productes bàsics o d’augment de les tarifes de llum, aigua i gas com el cas de l’estat espanyol. A part dels problemes que ha comportat deixar l’habitatge en mans de banquers, immobiliàries i especuladors.

-Hi ha una bretxa tecnològica per motius generacionals o econòmics, també una bretxa entre països. «Desenvolupats» i «subdesenvolupats» Això provoca una manca d’accés a la informació que es suma al monopoli de la informació, per exemple a l’estat espanyol, Mediaset, Atresmedia i PRISA controlen el 58% del mercat dels mitjans de comunicació, el 60% de l’audiència i el 87% de la publicitat (6).

Sense una major justícia social, les democràcies liberals no van a gaudir de la fi de la història que va predir Fukuyama, L’habitatge i l’accés a l’energia ja s’han deixat en mans del mercat amb resultats nefastos i no han estat pitjors perquè organitzacions com la PAH han evitat que més gent dormís al carrer o lleis d’alguns Ajuntaments i governs per garantir el subministrament els recursos bàsics com l’aigua, la llum i el gas. La socialdemocràcia europea va adoptar el model neoliberal i no va fomentar que part dels beneficis del canvi tecnològic i la globalització anessin a compensar els més desfavorits. La desigualtat pot tornar a provocar que la història torni a moure‘s (es mogui més, moure sempre es mou), i no necessàriament cap a l’esquerra, tenint en compte que la majoria de treballadors han perdut la consciència de classe, sinó cap al nacionalisme xenòfob com estem veient amb l’auge de partits d’extrema dreta a bona part d’Europa (el Front Nacional (ara Reagrupament Nacional) de Le Pen a França, Niel Farage a Gran Bretanya, la Lliga Nord a Itàlia, Geert Wilders a Holanda) o amb la victòria de Donald Trump, un multimilionari votat per bona part dels anomenats White Trash (deixalla blanca), els perdedors blancs de la globalització.

És la democràcia liberal l’únic i millor sistema possible?

Una de les victòries del capitalisme és fer-nos creure que és l’únic sistema possible ja que l’altre no funciona, i a més, vincular el capitalisme amb la democràcia, mostrant-nos que l’alternativa és la dictadura, sigui feixista o comunista. Actualment no hi ha una alternativa forta al capitalisme neoliberal i a la democràcia liberal. És clar que hi ha moviments socials amb una important capacitat de mobilització, però em refereixo a un moviment alternatiu al neoliberalisme que li pugui plantar cara a nivell global.

Alguns parlen de la manca d’una organització “integral” de masses que agrupi les diferents lluites, i posen com a exemple la CNT dels anys 20 i 30. Però no s’adonen o no volen adonar-se que el context actual no té res a veure:

-El treball s’ha tecnificat i diversificat, abans els obrers es culturitzaven en el sindicat o en els ateneus, a més d’un diari anomenat Solidaridad Obrera que va arribar a sortir dues vegades a el dia, creant així una cultura obrera pròpia. Ara no hi ha una cultura obrera, per tant (en general) no hi ha una consciència de classe. Només cal observar que hi ha més pintades de lluita obrera, falçs i martells i A circulades a les universitats que en els polígons industrials. La gent independentment de la seva classe social es “culturitza” mitjançant els mitjans de comunicació, la publicitat, les xarxes socials i els esports de masses.

-En els últims anys ha augmentat espectacularment el desenvolupament i l’accés a les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC). La pancarta, el megàfon i la pintada no són els únics mitjans de protesta (tampoc passar-se tot a les xarxes socials). Cal també donar eines a les persones per saber quines notícies són falses, ja que les xarxes socials han augmentat la difusió d’aquest tipus de notícies, un exemple serien les eleccions americanes de 2016 on es va acusar Rússia d’estar darrere de bona part de les fake news per afavorir a Donald Trump, però també es va acusar Rússia d’estar darrere de notícies falses a les xarxes que afavorien el procés català (7). En tot cas, en un món on la informació arriba al moment sense importar la distància, el control i coneixement de la informació és clau per guanyar influència o conflictes.

-El món laboral no és l’únic camp on batallar, i no estic dient que no sigui important, de fet més gent hauria d’estar sindicada en sindicats de veritat i més drets laborals tindríem, com les treballadores de Bershka a Galícia que fa poc van aconseguir guanyar-li la batalla a Inditex (8). Segons l’últim informe de l’Oxfam, els beneficis empresarials a Espanya han augmentat un 200% mentre els sous s’han estancat (9). El que vull dir és que la humanitat es troba en una etapa més complexa, un dels problemes principals o el principal és i serà el canvi climàtic així com la lluita pel control de la informació o pels recursos naturals, a més d’altres problemes que ja existeixen però que poden créixer, com la bretxa entre rics i pobres, violència masclista, opressió contra pobles com el kurd o maputxe, la superpoblació, etc.

Sembla ser que la història continua…

---

(1) Fukuyama, Francis. El fin de la historia y el último hombre , 1992. Ed. Planeta.

(2) Naomi Klein, La doctrina del xoc. L’auge del capitalisme del desastre , 2012 Ed.Planeta

(3) Hoffman, David E. Los oligarcas: Poder y dinero en la nueva Rusia , 2003. Literatura Random House

(4) “Unos 20 millones de rusos viven por debajo del umbral de la pobreza” Agencia EFE , Moscú. 28 de desembre de 2017. <https://www.efe.com/efe/espana/sociedad/unos-20-millones-de-rusos-viven-por-debajo-del-umbral-la-pobreza/10004-3478547>

(5) Huntington, Samuel P. El choque de civilizaciones y la reconfiguración del ordren mundial, 2015. Ed. Paidós Ibèrica.

(6) “Atresmedia, Prisa i Mediaset: el monopolio de la libertad de prensa”. Elorduy, Pablo. Saltamos.net, 4 de maig de 2017 < https://saltamos.net/atresmedia-prisa-mediaset-monopolio-la-libertad-prensa/ >

(7) “Así vuela la maquinaria de ingerencia rusa en la crisi catalana, según Elcano”. El Confidencial , 13 de noviembre de 2017 <https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-11-13/independencia-cataluna-rusia-injerencia-propaganda_1476858/>

(8) “Las trabajadoras de Berska ganan su batalla contra Inditex”. Juan Oliver Público , 4 de novembre de 2017. <http://www.publico.es/sociedad/inditex-trabajadoras-bershka-desconvocan-huelga-pontevedra-subida-salarial-120-euros-mes.html >

(9) “Informe Oxfam sobre la desiguadad en España. La recuperación favorece cuatro veces más a los ricos que a los pobres”. La Vanguardia, 22 de febrer de 2018. <http://www.lavanguardia.com/economia/20180122/44204540112/recuperacion-economica-favorece-ricos-pobres-brecha.html>