De família aristocràtica i militar
José Antonio Primo de Rivera, va néixer en una família aristocràtica i militar, Cavaller de l’Ordre de Santiago, Marquès d’Estella i fill del militar i dictador Miguel Primo de Rivera, que va governar Espanya entre 1923 i 1930. La seva mare va morir quan José Antonio tenia cinc anys i tres germans, sent educats llavors per una tia paterna. Durant la seva infància se li van inculcar els valors catòlics i militars, va realitzar el batxillerat des de casa, sense assistir a classe, instruït per professors particulars. Va estudiar Dret a Madrid, el primer any el va realitzar de la mateixa forma que el batxillerat, des de casa, ja en els cursos posteriors va anar a la universitat, on faria amistat amb Ramón Serrano Suñer (el que després seria el cunyat de Franco i defensor acèrrim del règim). El 1922 va acabar la llicenciatura i posteriorment realitzaria el servei militar, acabant com a alferes de complement. A l’abril de 1925, es va donar d’alta en el Col·legi d’Advocats de Madrid i va obrir el seu propi bufet.
El 1930 farà la seva primera aparició política, juntament amb Ramiro Maeztu, Esteban Bilbao i el Comte de Guadalhorce, constituint la Unión Monárquica Española, un intent de ressuscitar el partit únic, autoritari i tradicional del seu pare Miguel Primo de Rivera. Proclamada la II República, José Antonio fa la seva segona aparició pública, es presenta a les eleccions de juny a Madrid amb el suport dels sectors monàrquics i dretans, amb la intenció de “defensar la memòria del seu pare“, però no aconsegueix sortir elegit .
La creació de Falange Española
El 29 d’octubre de 1933 participarà com a orador en un míting amb el títol “Acto de afirmación nacional“ , al Teatre de las Comedias de Madrid. Serà el tret de sortida de Falange Española (FE), encara que el nom i els estatuts no es publiquen fins dies més tard. Com tot feixisme, José Antonio farà una declaració d’intencions sobre la justificació de la violència política:
No hay más dialéctica admisible que los puños o las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la pátria
XAVIER, PRADA. LA MITOLOGIA FALANGISTA (1933 A 1936). CENTRE D’ESTUDIS POLÍTICS I CONSTITUCIONALS. ED. DOTZE CARRERS. 2014.
La gestació de FE es remuntava a principis de 1933, en una Europa on el feixisme avançava posicions: al gener Hitler era nomenat canceller d’Alemanya, a Itàlia Mussolini, a Portugal Salazar, i posteriorment, Dolfuss a Àustria. Els suports financers a Falange, provenien dels sectors contraris a les reformes del govern republicà: reforma agrària, ensenyament, separació església-estat, estatut català i reestructuració de l’exèrcit. Aquests sectors de l’alta aristocràcia i burgesia, van començar a treballar per la creació i finançament d’un partit feixista, després del fracàs de l’intent de cop d’estat del General Sanjurjo el 10 d’agost 1932.
Fracàs en la pugna pel control dels carrers amb les organitzacions obreres
Falange va ser creada per a combatre per mitjans violents a les organitzacions obreres, els fons recaptats pel partit servien per enquadrar pistolers amb la intenció que a través de l’atemptat i la brega de carrer arribaran a poder pugnar pel control dels carrers contra els anarcosindicalistes, socialistes i republicans. Es tractava de debilitar els sindicats i partits de classe, per crear un clima de guerra civil que acabés amb la República mitjançant un cop militar i fer pujar novament al poder a l’oligarquia. El problema era que Falange no estava preparada per a la lluita armada, no disposava de suficients quadres.
Falange a diferència del feixisme italià amb els Fasci italiani di combattimento i del nazisme alemany amb les Sturmabteilung (SA), mai va tenir una força de xoc capaç de combatre d’igual a igual a les organitzacions sindicals com la CNT i la UGT o als partits d’esquerres. Amb l’esclat de la Guerra Civil va experimentar un gran creixement, però malgrat aquest, les organitzacions obreres continuaran sent hegemòniques, especialment a les grans urbs industrials, com a Barcelona, on el 19 de juliol, la lluita dels militants de la CNT al costat de les organitzacions d’esquerres, Guàrdies d’Assalt de la Generalitat i Guàrdia Civil, va aconseguir parar als militars insurrectes.
“Falange, sin esa funcionalidad fascista, sin su adaptación posterior, que viene dada por la especificidad española de ese fascismo para desembocar en el franquismo, no es nada, la banal verborrea de una asociación restringida a una minoría de marginalizados de la vida política del país, trabajadores desclasados, señoritos ambiciosos estudiantes aventurosos y un puñado de visionarios influidos directísimamente por la aventura fascista de Alemania e Italia. En el prólogo a un libro de Mussolini dice el jefe español “¿Qué aparato de gobierno, que sistema de pesas y balanzas, consejos y asambleas, pueden remplazar esa imagen del héroe hecho padre, que vigila junto a su lucecita perenne el afán y el descanso del pueblo?” Curiosa revolución la que regresa a las fuentes de relación paterno-filiales”
MARTÍN, RAÚL. LA CONTRAREVOLUCIÓN FALANGISTA. RUEDO IBÉRICO. 1971, MADRID. (P.152-153)
La unificació de Falange amb les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS)
El 13 de febrer de 1934, José Antonio, Ruíz de Alda i Ramiro Ledesma (JONS), signen el decret de fusió entre FE i les JONS. Les JONS provenien de la revista “La Conquista del Estado “, Que va sortir només de març a octubre de 1931. La revista, va ser creada per Ledesma i era finançada pel món de l’alta finança igual que les JONS (Joan March, Antonio Goicoechea de Renovación Española, José Félix de Lequerica i alguns financers del Banc de Bilbao). Les JONS per això, no deixaven de ser un grup molt minoritari, fins i tot si es compara amb la ja minoritària Falange: en les eleccions de 1936 Falange va treure 44.000 vots, un 0,7%, les JONS encara eren més minoritàries, però era un grup que interessava a Falange per intentar introduir-se al món obrer .Ramiro Ledesma defineix així el seu principal objectiu:
Como primer objetivo el de llamar a las organizaciones marxistas; el dar en realidad, la batalla al Partido Socialista en el plano de la violencia
Ledesma Ramos, Ramiro (amb el pseudònim de Roberto Lanzas): ¿Fascismo en España? Madrid. Ediciones La conquista del estado, 1935.
Creació de la Central Obrera Nacional Sindicalista (CONS) i intent per introduïr-se en el món obrer
Abans de la fusió amb les JONS, Falange no havia realitzat cap esforç per incorporar quadres provinents del moviment obrer i el sindicalisme. A l’agost de 1934 es crea la CONS, el 9 de setembre diversos sindicalistes de la CONS reparteixen volants a Madrid recomanant que contractessin obrers en atur, amb la intenció que els obrers aturats s’unissin a les seves files, però la majoria d’obrers afiliats a la anarcosindicalista CNT (1.500.000 d’afiliats) i a la socialista UGT (1.000.000 afiliats), van rebutjar l’oferta, i alguns patrons també es van oposar a la ingerència de la CONS, que després d’aquesta acció es va quedar en 2000 afiliats a tot l’estat espanyol, més tard es va recuperar arribant a tenir 10.000 afiliats, però molt lluny de la CNT i la UGT.
Falange va intentar acostar-se a la CNT, sobretot en els sectors més moderats d’aquesta, amb la creença que ideològicament només els separava el nacionalisme extrem de Falange i l’internacionalisme proletari de la CNT. Abad de Santillán en les seves memòries diu:
“Ya entrado el año 1935 nos llegaron diversas citaciones a un encuentro con José Antonio Primo de Rivera para dialogar sobre un posible entendimiento o acercamiento. Sus adeptos de Barcelona me hacían llegar cartas, declaraciones, material impreso para que me formara una idea de la doctrina del movimiento inicial. Pero opte para rechazar este diálogo, que por muchas razones no habría seguramente ido demasiado lejos, y porque era ya demasiado tarde para influir de alguna manera por este medio en los acontecimientos que veíamos aproximarse. Pero la verdad es que hasta allí no se había dado por parte de los gestores de este movimiento ninguna expresión de hostilidad contra nosotros, ni de nuestras filas había surgido ninguna manifestación que impidiera el diálogo”
Abad de Santillán, Diego. Memorias, Planeta, 1977; pàg. 217 i 220.
De fet, la bandera de Falange és una còpia en vertical de la vermella i negra anarcosindicalista de la CNT, amb l’afegit del jou i les fletxes, així com copiaven la roba dels obrers quan utilitzaven la granota blava com a uniforme. Falange i José Antonio amb el seu discurs i estètica obrerista pretenien guanyar-se les masses obreres cap a la causa feixista. Per a José Antonio es tractava d’acabar amb la divisió esquerra-dreta, amb un sistema autoritari que unís a tots els espanyols pel bé comú de la pàtria.
El tercerposicionisme feixista, sempre ha intentat connectar amb la classe treballadora, a través d’un discurs i estètica obrerista. El Front Nacional francès (ara Reagrupament Nacional) crítica aspectes de la globalització capitalista com la deslocalització d’empreses per atreure el vot dels obrers i aturats francesos que abans podien votar socialista o comunista. Però són sobretot els grups i partits anomenats “nacional-revolucionaris” els que més calcaran l’estètica i part del discurs de l’esquerra anticapitalista. A Alemanya els neonazis “autònoms” copien l’estètica i alguns dels lemes contraris a la globalització del Black Block, a Espanya el partit feixista Movimiento Social Republicano (MSR), realitzava un discurs social, crític amb la globalització capitalista, i també va copiar part de l’estètica i icones d’organitzacions revolucionàries (van arribar a fer adhesius del Che Guevara amb la creu cèltica). A diferència de l’esquerra, per a aquests grups, la justícia social (o la seva suposada justícia social) només va dirigida als “nacionals”, els immigrants i les ètnies minoritàries han de ser expulsades.
El discurs “obrerista” de José Antonio i la seva aliança amb l’oligarquia
José Antonio va definir a Falange com un moviment revolucionari i els seus discursos sovint es dirigien a intentar mobilitzar les masses obreres a favor d’un moviment de caràcter nacional que eliminés la lluita de classes. Es tractava d’unir a empresaris i productors per un suposat bé que estava per sobre de les diferències socials: la pàtria. Res de nou sota el sol, el mateix deia Mussolini a Itàlia o Hitler a Alemanya, afegint en aquest últim cas, un component racista molt més marcat, recolzat sobre unes suposades tesis científiques, l’anomenat “Darwinisme social”. A més el nazisme va posar la tecnologia al servei de la depuració de la comunitat, eliminant als que consideraven impurs i / o enemics. En el cas espanyol, els “impurs” no ho eren per raó de raça, més enllà del discurs antisemita, sinó els traïdors a la pàtria i a la fe nacional-catòlica, bàsicament, els marxistes, els anarquistes, els separatistes i els maçons.
Els discursos de José Antonio dirigits als obrers, com anteriorment ho havien estat els d’Alejandro Lerroux, no es corresponien en una inquietud per les injustícies socials, sinó en un mitjà per conquerir el poder. Es tractava de convèncer a almenys una part dels treballadors perquè donaran suport en la seva lluita per conquerir l’estat, acabar amb les reformes republicanes i la democràcia (anti-liberalisme), les organitzacions revolucionàries (anti-socialisme), eliminar la lluita de classes i instaurar un govern autoritari.
Els dos primers diputats que envia Falange al parlament són dos marquesos, Eliseda (fiançador del partit) i Estella Sáncho Dávila, parent dels Primo de Rivera i comte de Villafuente Bermeja, que es va afiliar a Falange. El banquer i contrabandista Joan March també va finançar a Falange el 1936, i tot i les crítiques de José Antonio a la “banca usurera”, va acceptar els diners de bon grat. ¿Com pot considerar-se “revolucionari” un personatge de família militar i aristocràtica, un moviment on es troben marquesos i que accepta diners de banquers contrabandistes?
Al gener de 1935, Ramiro Ledesma i alguns dels seus seguidors, es separen de Falange, tement que les JONS estiguessin entrant en agonia i criticant les ajudes de la banca que acceptava José Antonio. Encara que alguns sectors dels anomenats “nacional-revolucionaris” actualment posin a Ledesma com l’autèntic obrerista, i és veritat que treballava de carter i provenia de família humil, el cert és que com hem vist anteriorment, també va rebre diners de la banca.
Afusellament i conversió en màrtir
El 14 de març de 1936, José Antonio va ingressar a la presó de Madrid acusat de possessió il·lícita d’armes, el 5 de juny va ser traslladat a la presó d’Alacant. Des de la presó va redactar diverses cartes a Falange i als militars perquè es revoltessin, especialment al general Mola.
Quan va tenir lloc l’aixecament del 18 de juliol, encara es trobava a la presó, el cop va fracassar a Alacant i València fet que va frustrar la seva fugida. El 3 d’octubre es va iniciar el sumari contra ell, el seu germà i la seva cunyada, acusats de conspiració i rebel·lió militar, van ser finalment considerats culpables, José Antonio va ser condemnat a mort i afusellat el 20 de novembre (un 20 de novembre també va morir Franco i a les antípodes ideològiques Buenaventura Durruti), el seu germà a cadena perpètua i la seva cunyada a sis anys. Durant la guerra el Bàndol Nacional va silenciar la seva mort, els camises velles li deien “El Absento”, no va ser fins a la victòria franquista que se’l va elevar a màrtir, arribant a comparar–se la seva mort als 33 anys amb la de Jesucrist que va morir teòricament a la mateixa edat. La culminació d’aquest procés de canonització va tenir lloc al final de la guerra, quan les seves restes són exhumades del cementiri d’Alacant i escortades fins al monestir de l’Escorial. El 19 de novembre de 1939, són traslladats finalment al Valle de los Caídos. Els 40 anys de franquisme van servir per beatificar figures com José Antonio, mentre que unes 150.000 persones assassinades pel règim segueixen enterrades en fosses comunes, la majoria d’elles encara no han estat exhumades.
Historietes 