Francesc Layret i Foix, nascut a Barcelona,  el 12 de juliol de 1880 (1) i assassinat a Barcelona el 30 de novembre de 1920 (2) , republicà federal i advocat laboralista.

Infància, família i estudis

Pertanyia a una família benestant, el seu pare Francesc Layret i Rico, era comerciant de rellotgeria a l’engròs nascut a Vinaròs i home de profundes conviccions republicanes, i la seva mare Ramona Foix i Prats natural de Barcelona. Era el fill gran d’un total de cinc germans (comptant-lo a ell), el seguien Eduard, Mercè, Antidi i Josep Maria. El seu germà, Eduard Layret i Foix (1882-1943 aproximadament), també va ser advocat i polític federal. Francesc Layret va haver d’utilitzar crosses tota la seva vida, ja que durant la seva infantesa es va veure afectat per una paràlisi. Estudià en el propi domicili el primer ensenyament i els dos primers cursos de batxillerat i a partir del tercer s’incorporà al Liceu Poliglot del Passeig de Gràcia, on compartia classe amb Lluís Companys (3). Als divuit anys, en acabar el batxillerat amb notes brillants, aprovà la revàlida amb premi extraordinari i més endavant va es va doctorar de Dret i Filosofia al mateix temps, a la Universitat de Barcelona (UB), amb la màxima qualificació (1905) (4).

Fundador de l’Associació Escolar Republicana i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Regidor de Barcelona i promotor del Pressupost Extraordinari de Cultura

L’any 1902, va participar en la fundació de l’Associació Escolar Republicana i en la de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (5), del qual va redactar els estatuts i en va ser president (1906-1907). El mateix 1905, va ingressar a la Unió Republicana, partit pel qual va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Com a regidor va participar en el departament d’Hisenda del consistori i l’any 1908 va ser un dels promotors, del Pressupost Extraordinari de Cultura, que dotava la ciutat d’escoles municipals en llengua catalana (es garantiria l’ensenyament de castellà perquè els infants el dominessin perfectament), amb coeducació, llibertat religiosa i serveis complementaris com biblioteques populars. L’alcalde Domènec Joan Sanllehy va prendre la decisió de suspendre la base cinquena que feia referència a la llibertat religiosa. El Projecte retallat va ser enviat a la Diputació de Barcelona, que l’havia de confirmar o rebutjar, i el 25 de febrer de 1909 el governador civil Ángel Ossorio y Gallardo el va suspendre en la seva totalitat (6).

De la Solidariat Catalana al Partit Republicà Català

L’any 1906 va participar en la candidatura de Solidaritat Catalana (7) (moviment de protesta, iniciat contra les agressions al “¡Cu-Cut!” per un acudit considerat ofensiu pels militars i per l’assalt d’aquests a “La Veu de Catalunya“), la Solidaritat integrava a totes les forces catalanes (menys els lerrouxistes i els monàrquics centralistes), pretenia defensar l’autonomia catalana i acabar amb la Llei de Jurisdiccions (llei aprovada entre 1905 i 1906 pel govern de Seguismundo Moret, el ministre de la Governació, Álvaro de Figueroa amb el suport d’Alfons XIII i que permetia als militars jutjar tot el que consideressin que atacava la seva dignitat o la unitat de la pàtria). El mateix any, juntament amb alguns dissidents de la Lliga Regionalista contraris a l’excessiu conservadorisme d’aquesta, va fundar el 1906 el Centre Nacionalista Republicà. La Solidaritat Catalana tot i la victòria a les eleccions de 1906, només duraria fins el 1909 a causa de les contradiccions ideològiques entre els seus membres.

Amb el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial, va prendre una postura francòfona, tot i que inicialment havia defensat la neutralitat. L’any 1910 va ser un dels fundadors i vicepresident de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), sorgida de la col·laboració entre els líders del Centre Nacionalista Republicà, la Unió Republicana i els federals, la qual se separà el 1914, com a protesta pel Pacte de Sant Gervasi (8) entre la UFNR i els Lerrouxistes per presentar-se conjuntament a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914. En la decisió d’abandonar la UFNR el van acompanyar altres dirigents com Gabriel Alomar, Lluís Companys, Ramon Noguer i Comet, Martí Matons. L’any 1915 va participar en la creació del Bloc Republicà Autonomista. El 1917 va ser un dels impulsors del Partit Republicà Català (PRC) que més endavant seria un dels partits fundadors d’ Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). L’òrgan d’expressió del partit era el diari La Lucha, fundat per Layret. El diari es caracteritzava pels seus articles i campanyes antimonàrquiques i a favor del republicanisme i el catalanisme, entre els articulistes hi havia el mateix Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. L’any 1919 va ser elegit diputat al Congrés de Diputats per Sabadell, plaça forta del republicanisme federal, gràcies a la tasca del “Círcol” Republicà Federal (CRF). El cens electoral era de 12.110 persones de les quals hi votaren 8.048; és a dir, una participació del 66,5 per cent. Layret va obtenir l’acta de diputat amb 2.497 vots, enfront els 1.561 de Llonch (Lliga Regionalista) i els 1.097 de Turull (Monàrquic).  A l’octubre de l’any següent va fundar a Sabadell el setmanari L’ Avenir (9). Destaquen un parell d’intervencions que realitzà a les Corts. La primera, la va pronunciar durant la presentació del Pressupost de Guerra, on fa una defensa la pau. La segona va ser durant l’any 1920 quan va denunciar la repressió contra els treballadors de Barcelona i Catalunya, després de la vaga de la Canadenca (10).

Les conexions entre l’anarcosindicalisme i el republicanisme federal

En els anys 20 eren molt comunes les connexions entre l’anarcosindicalisme i el republicanisme federal, les inquietuds polítiques es compartien en espais de sociabilització com els sindicats o ateneus. A Sabadell, com hem dit anteriorment, va destacar el centre del Círcol Republicà i Federal (CRF), diversos republicans federals radicalitzats com Bru Lladó i Roca (també apareix com a Bru Lladó i Llirós) es van passar a les files anarcosindicalistes, així com altres cenetistes com Magí Marcé i Segarra (també conegut com a Magí Marcet) van optar per la via política republicana federal, Magí Marcè va ser el segon batlle de Sabadell durant la II República.

Layret, per les seves connexions amb la CNT i el seu republicanisme d’esquerres, era vist com un perill pel règim, ja que pretenia acostar-se a les demandes de la classe treballadora catalana on el sindicat anarquista CNT era hegemònic, allunyant-los del lerrouxisme, i disputar-li l’hegemonia del catalanisme a la Lliga Regionalista, la qual era una pota més de suport el règim (el 1917 Cambó havia entrat com a Ministre al govern el 1917) (11). Es comenta que Layret hauria volgut convèncer a Seguí perquè recolzés el republicanisme federal d’esquerres catalanista, però el cert és que Seguí tot i la seva amistat i col·laboració amb Layret o Companys en la defensa dels treballadors, no va mostrar mai cap tendència a que la CNT deixés de ser un sindicat anarquista. Altre cosa és que en moments determinats la CNT no optés per fer una campanya per l’abstenció i molts treballadors de la CNT votessin a forces republicanes d’esquerres i alguns d’ells també estiguessin afiliats en partits republicans.

Assassinat per defensar els interessos dels treballadors

El 30 de novembre de 1920 el governador civil de Barcelona, Martínez Anido, tristament conegut per aplicar la “Llei de Fugues”, va realitzar una detenció massiva de militants del sindicat de la CNT, entre ells, Salvador Seguí “el noi del sucre”, i entre els quals es trobava Lluís Companys, que igual que Layret era republicà federal, advocat laboralista i en aquell moment regidor de l’Ajuntament de Barcelona; amb la intenció de deportar-los al penal de la Mola de Maó.

El 30 de novembre, a les 6 de la tarda, en el moment en què Layret abandonava el seu domicili del carrer Balmes, 26, entre la Gran Via i el carrer Diputació, per interessar-se pels detinguts, quan es dirigia cap taxi on l’esperava de l’esposa de Companys, Mercè Micó, que l’esperava per anar a l’ajuntament i provar d’intercedir pels deportats; segons Joan Manent i Pesas (11), va ser assaltat per Paulí Pallàs (tot i que altres fonts apunten a Fulgencio Vera, conegut com a Mirete com a l’executor, en tot cas els dos formaven el grup d’assaltants) que li va disparar 7 vegades, diverses de les quals al rostre. Qui coneixia l’hora en què sortiria Layret de casa per rebre l’esposa de Companys? Tot sembla apuntar a que Martínez Anido i els serveis d’informació del règim n’estaven assabentats. El mateix dia de l’assassinat, els 36 treballadors anarcosindicalistes i Lluís Companys eren enviats en vaixell desde el port de Barcelona cap el penal de la Mola (12)

Dos dies després, el 2 de desembre, a les 3 de la tarda, es va organitzar una vaga en protesta per la seva mort i el seu funeral, el mateix dia, es va convertir en un acte polític multitudinari. El seguici fúnebre fou conduït per Eugeni d’Ors (que posteriorment donaria suport al règim de Franco),  i Nicolau d’Olwer, representant l’Ajuntament, que va intercedir per evitar que la benemèrita seguís carregant contra la multitud i es produís una desgràcia (13). Els assassins de Layret mai van ser detinguts. Després de l’assassinat de Layret es van produir diversos atemptats patronals, el 14 d’abril de 1921 fou ferit de gravetat l’advocat republicà radical Jesús Ulled i el sindicalista Francesc Estrada que l’acompanyava. El mateix dia era ferit al seu propi despatx l’advocat José Lastra (que va defensar cenetistes); i el 21 de juliol de 1923 va tenir lloc l’atemptat contra Josep Maria Saserra. 

Durant la Guerra Civil l’ Avinguda Paral·lel s’anomenà Francesc Layret. El 1936 es va inaugurar un monument en homenatge seu a la Plaça Goya, obra de Frederic Marès, va ser desmuntat el 1939 amb la victòria franquista i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977 (13). També disposa d’una placa amb el seu retrat al carrer de Balmes núm. 26 en record de l’indret on fou assassinat el 30 de novembre de 1920, obra del ceramista Xavier Oliveras, així com carrers a diverses ciutats com Sabadell d’ on va ser escollit diputat a Corts.

---

(1) «Registre de naixements.1880.Registre núm.3789». Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, 12 de juliol de 1880

(2) «Index del llibre de defuncions on consta la seva mort».

(3) Francesc Layret (1880-1920). Joaquim Ferrer. Fundació Josep Irla. Barcelona, abril de 2010. ISBN: 978-84-613-5038-4 (pàg. 30).

(4) Qui era Layret? Ateneu Francesc Layret.

(5) Francesc Layret. Centre de Formació d’Adults Francesc Layret

(6) Francesc Layret (1880-1920). Ídem

(7) Solidaritat Catalana. enciclopèdia.cat

(8) pacte de Sant Gervasi. enciclopèdia.cat

(9) “Francesc Layret, diputat per Sabadell”. Antonio Santamaria. ‘Història de Sabadell’. isabadell.cat, 9 de juny de 2019

CONGRESO DE LOS DIPUTADOS-HISTÓRICO DE DIPUTADOS 1810-1977. LAYRET FOIX, FRANCISCO

(10) Francesc Layret. Centre de Formació d’Adults Francesc Layret

(11) “L’assassinat de Francesc Layret. Un crim d’estat”. David Companyon. 4 de desembre de 2018

(12) Joan Manent i Pesas en Francesc Layret records d’un sindicalista llibertari català (1916-1943) Edicions catalanes de París, 1977. pàg. 229-241. Ateneu Llibertari Estel Negre de Mallorca.

(13) “L’assassinat de Francesc Layret. Un personatge excepcional”. Dani Cortijo. Altres Barcelones, 27 de novembre de 2010.